Mal moment per a córrer

Fa uns quants dies que estava pensant el post i m’ha caigut del cel un vídeo genial que em va perfecte per il·lustrar-lo. Us el recomano i el podeu anar sentint mentre llegiu la meua modesta opinió (això les dones, que poden fer 2 coses a la vegada, els homes primer feu una cosa i després ja intentareu fer l’altra).

 

Vivim en una societat que valora l’esport, tothom el recomana i enveja els esportistes, tot són facilitats i qui no fa esport és perquè no vol. Si?, jo penso que no. Els nostres herois són futbolistes, 4 jugadors de bàsquet, 2 de tennis i algun altre que ara no em ve al cap, per tant, els esportistes són herois, no? No!  Hi ha algun heroi i la resta són drogats,  són molt dolents i alguns que no veuen que no tenen futur en l’esport.

Al mon aficionat i amateur encara s’està pitjor. En teoria, tots fem esport perquè ens agrada, però alguns tenen la sort de que els prometen que els pagaran, encara que no sempre els paguen, d’altres, tenen la sort de rebre algun ajut i patrocini, encara que de quan en quan se’ls retiren aquests petits suports i d’altres, pos a pagar-s’ho tot i a callar.

Evidentment, si no no em queixaria, jo estic a l’últim grup. Pago per fer esport, no demano ajuts a ningú i, només de quan en quan, em quedo una mica descansat explicant el que hi ha i fent callar alguna boqueta. També és veritat que m’encantaria rebre una ajudeta de quan en quan, encara que fos simbòlica i que em fes canviar de grup, però em temo que tardarà en arribar. Abans de continuar amb les queixes, i enllaçant una mica amb la història del vídeo, tinc la sort que m’agrada córrer. Bé, m’encanta córrer, anar en bici, nedar i fer qualsevol cosa on l’únic que compta és el meu esforç. Aquesta sort, com explica perfectament el vídeo, fa que la recompensa sigui molt superior al cost i em fa pensar que seguiré corrent per molts anys si el físic i el que no és físic m’ho permeten. Però tot i la recompensa, igualment hi ha coses que em fan enfadar i ara, aprofitant que comença l’any i el comptador està a zero, les posarem per escrit, per saber on estem, el suport que rebem els esportistes i la voluntat que s’ha de tenir per seguir fent esport:

• Vull fer esport, m’he de federar. Com sobretot corro per muntanya, pago els 72 € de la llicència de la FEEC, que en teoria em serveix per córrer, fer BTT, escalada, alpinisme, etc. Però resulta que no, que si vaig a una marxa de BTT he de tornar a pagar, perquè la FCC té una altra llicència. Total, que si em faig mal (corrent, en bici o com sigue), he de preocupar-me d’avisar a la federació, si no ho faig, el CAP  o l’hospital facturaran la cura i em tocarà pagar-la a mi. És a dir, si et fas mal fent esport pagues, si et fas no fent esport ho tens gratis. Evidentment, si fas més d’un esport, has de tenir una llicència federativa de cada esport i anar pagant entre 50 i 100 € a l’any “per si de cas”.
• Organitzo un esdeveniment esportiu; prepara’t. Assegurances, permisos, favors, patiments, … Gens recomanable si no tens molta il·lusió i molta gent en ganes de col·laborar.
• Vols participar en una cursa que es fa lluny? A pagar. Un parell d’exemples personals (ho sento, és un blog personal això); acabo de participar a una cursa de 42 km a Font-Romeu, 330 km d’anar i 330 de tornar (amb peatges i gasolina), mínim una nit d’hotel (en van ser +) i el menjar, pago la inscripció (30 €) i em preocupo per a que conste el nom del meu poble a la inscripció i les classificacions, hem de fer país. La cursa perfecta, 2 o 3 caigudes però això és normal, la final 27è de la prova reina del cap de setmana (en total 1.200 inscrits en les 3 curses), i jo cap a casa d’allò més content (i 300 o 400 € menys). A l’estiu, repetiré al Pirineu, li tocarà a Andorra, allí seran 330 km més d’anar i 330 de tornar, les nits d’hotel (3 o 4 mínim), les sabates que hauré gastat des d’ara fins la cursa (dos parells a 100 € cadascun), la insripció (90 €) el material de la cursa (algun ja el tinc, però motxilla, paravent, manta de supervivència, …)  i al final, si ho aconsegueixo, una altra vegada el meu nom i el del meu poble a a la classificació i jo content i cap a casa, a explicar-ho al blog i comentar-ho als concerts de l’Ermita.
• Però sortim a la tele, això no ho pot negar ningú. Ara estem en boca de tothom perquè les metges diuen que els esforços intensos prolongats poden provocar arítmies i altres problemes cardíacs. Només faltava això!! “ja ho deia jo que això no podia ser bo” i t’ho diu el tio que es passa les tardes al bar fent cerveses!! “Tant d’esport, tant d’esport.. esteu dolents”. Si ja ho sabem, però que no heu sentit el vídeo? Això ens agrada!! Que no és el millor per al cor? Ho tindrem en compte, però critiqueu a uns altres, que en teoria fer esport estava ben vist.

En definitiva, que correm per coses com les que diu el vídeo: Estan completamente locos; Se inscriben en todas las carreras pero saben que no ganarán ninguna, Respetan al último y al penúltimo, Conversan sin miedo durante horas con ellos mismos, Yo les he visto, no están bién! Ens agrada fer-ho i ho seguirem fent, però també ens agrada sentir-nos respectats, ens encanta sentir-nos valorats i estem cansats de màrtirs.

Salut!!

Filed under: Curses, personal

Objectius, motivació i decepcions

Principi d’any, principi de temporada i moment de pensar en el que ens espera els propers 12 mesos, que volem fer, que pensem que farem i com intentarem fer-ho. Són uns moments molt importants, deixar-se portar pel destí pot ser més còmode, però tenint en compte que la majoria no creiem en la reencarnació i que això del més enllà ningú ha aconseguit comprovar-ho, penso que val la pena intentar aprofitar el temps que tenim per davant.

Feta la introducció, intentaré explicar perquè penso que són tan importants aquests moments, quins beneficis obtindrem si l’encertem i les conseqüències negatives d’un o diversos errors en les previsions.

Quan iniciem aquestes reflexions, pensem en uns objectius. Ho fem a casa, a nivell familiar, ho fem en la feina o amb els estudis, ho fem amb el nostre entreteniment i, fins i tot, ho fem a un nivell més general quan pensem que podem millorar de nosaltres mateixos. Aquests objectius, seran la nostra motivació, seran els que ens marcaran un camí, els que ens ajudaran a superar els moments difícils, els que ens donaran petites satisfaccions quan veiem que avancem, però també seran els que podran desmotivar-nos si passa el temps i no s’apropen, els que ens recordaran on volíem arribar i on ens estem quedant, els testimonis del nostre fracàs. Sabent això, hem d’intentar ser realistes al fixar-los, flexibles si cal canviar-los i suficientment intel·ligents per saber usar-los en el nostre benefici, però sense caure en la condescendència; només si fem tot això, tindrà sentit plantejar-se objectius.

Malauradament, la major part d’anys i per a la majoria de gent, no podrem assolir tots els objectius marcats a tots els nivells de la nostra vida. Hi haurà moltes vegades en que ens quedarem prop de fer-ho, d’altres ens quedarem molt lluny i, quan veurem el fracàs, un profund sentiment de decepció ens atacarà. És un sentiment perfectament normal, estic segur que fins i tot els grans triomfadors l’han sentit en alguna ocasió, però no l’han deixat créixer, s’hi han enfrontat i han treballat per donar-li la volta i transformar-lo en una motivació més, en un motiu més per seguir intentant-ho, per dedicar-hi un últim esforç, o un penúltim, que mai se sap el que vindrà.

Aquesta és la teoria, un text senzill i “amb final feliç”, de vegades molt difícil d’adaptar a la realitat, que és molt complexa, de vegades perversa i rematadament injusta, però que ve com ve.

Espero que us pugueu plantejar molts objectius i que siguen ben atractius, que treballeu per assolir-los i que ho aconseguiu. Jo ja ho he fet, de fet, jo sóc d’anar fent-ho contínuament, de fer una mica d’abstracció, intentar veure on estem, de recordar on m’agradaria estar i d’esforçar-me per aconseguir estar-hi. També és veritat que per algunes coses sóc més dur amb mi mateix i per a d’altres ho sóc menys o que per a algunes coses em costa menys esforçar-me i per a d’altres no hi ha manera, però és el que hi ha

 

Filed under: Curses, Família, feina, personal

Cursa de Tivissa

Bé, com al bloc de SudActiu estem 100% en mode cursa, faig una excepció i utilitzo aquest per fer la crònica de Tivissa.

Com ja ens havien explicat a la web, enguany els canvis al circuit el feien encara més tècnic, el desnivell l’habitual i el temps que amenaçava de complicar-nos la vida (per variar, quasi cada any ens acompanya la pluja, el vent o les 2 coses). Pocs Sudactius, però molt animats i en ganes de començar i sentir les sensacions d’una cursa de muntanya de les bones.

Vam arribar en molt de temps, vam recollir dorsals i xips, ens vam canviar en calma, vam saludar amics i amigues i es va fer hora de sortir. Una vegada donada la sortida, cadascú va anar a la seua; jo per davant intentant buscar una cursa de menys a més, Mon una mica més atràs a veure com sortia i preparat per a una cursa que s’adapta bastant al seu gust, Floren a seguir agafant experiència, en una de les curses més difícils de les nostres terres i Mingo a seguir acumulant km i desnivell en la seua preparació per a la temporada de maratons.

Pel que fa a mi (aquesta vegada no us puc explicar les sensacions de la resta), entre que des del principi em vaig notar molt carregat de quàdriceps, que també vaig vore que per fer-ho bé calia arriscar molt i que no estic entrenant com toca, em faltava una mica de xispa. Però tot i això, entre una cosa i una altra em vaig anar posant en cursa i vaig acabar fort i en molt bones sensacions, no puc demanar més. De la resta en podeu vore els resultats, però tornant estàvem tots contents, amb els objectius personals assolits i satisfets de no haver patit accidents ni caigudes greus.

El final de festa, típic del circuit, cocs, fruits secs, beguda, pa amb tomaca i llonganissa per a tothom. Una altra cursa a la butxaca, converses agradables amb companys i companyes d’arreu i a esperar la propera cursa, que serà la nostra.

Res més, us deixo la nostra classificació i unes fotos que em baixat de la web de la cursa.

Pos

Temps

Cognoms

Nom

1

02:23:57

ESPIÑA I MARTINEZ

XAVIER

19

02:48:34

JUAN-CAMPS CASTELL

AGUS

86

03:25:28

TORRENT  BELTRAN

RAMON

143

03:47:50

SALES VILALTA

FLORENCI

150

03:51:57

VIDAL SORIANO

DOMINGO

I aquí les fotos:

Tivissa 2010

Filed under: Curses , 2010, Cursa, SudActiu, Tivissa

Contrastos

Molt de temps, massa, ha passat des de l’última entrada, una entrada molt comentada que, precisament per això, m’ha fet més difícil tornar a escriure. Però aquesta setmana, mirant la data d’aquesta última entrada m’he decidit a tornar a escriure.

Si a aquestes ganes li afegim l’intens dia que vaig viure dijous, llevant-me a les 5 i arribant a casa a les 22 tocades, passant nervis ja des de primera hora quan no trobava les claus del cotxe, assistint a un Fòrum amb algunes de les persones més influents (i amb més poder) del nostre país, dinant ràpidament i escoltant durant la tarda als responsables del Servei d’Ocupació de Catalunya i del Programa de Desenvolupament Local, me trobo en que tinc el material suficient per escriure un post interessant (com a mínim per a mi).

Al títol parlo de contrastos perquè aquesta és la sensació en que vaig acabar el dia (tornar en tren en dóna la possibilitat de reflexionar sobre el que has sentit i t’han explicat durant el dia). Pel matí vam assistir al Fòrum Catalunya Món, espai on gent tan coneguda com Antoni Brufau (Repsol-YPF), Salvador Alemany (Abertis), Pedro Nueno (IESE), Jaume Roures (Mediapro), Josep Huguet (DIUE) i altres ponents van donar el seu punt de vista sobre la nostra situació econòmica, la nostra competitivitat i el nostre futur en el marc de l’economia global. Per estrany que pugui semblar, els ponents van fer un dibuix moderadament optimista de la nostra situació, van argumentar aquest discurs i van explicar-nos el que ells consideren important per encarar aquest futur de manera adequada. És veritat que en alguna ocasió van ser una mica obscens amb els seus comentaris (com dir que la nostra economia té unes bases sòlides quan estem al 18-20% d’atur), però en línies generals van ser aportacions interessants, anàlisis acurats i punts de vista a tenir en compte per la importància de les persones que els feien i per la perspectiva que poden tenir ells des de la seua situació (molt diferent de la nostra).

El contrast va venir a la tarda, a la seu del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el lloc on cada nou aturat representa un drama i cada nou ocupat un èxit, la primera línia de la lluita contra l’atur i on s’és més conscient de la dramàtica situació que està vivint la nostra economia. Allí no serveixen de res els grans discursos o els titulars de premsa i el contrast amb el matí va ser molt fort. Per si amb els conceptes no n’hi havia prou, el decorat acabava de marcar les diferències. Al matí l’Auditori, tratges, corbates, grans pantalles, bon so, cofee-breaks, etc., a la tarda un soterrani, tothom més informal, el menjador de l’edifici i contacte directe entre els que parlaven i els que escoltàvem.

El que fa reflexionar de tot plegat és que tant al matí com a la tarda estaven parlant de la mateixa realitat, que els que en parlaven tenen tots responsabilitats en la presa de decisions, però que tenen percepcions molt diferents d’aquesta realitat, prioritats diferents i, en alguns casos, interessos també diferents. Jo, personalment, em quedo amb les reflexions de la tarda, amb les dels que veuen gent a les OTG, amb els que veuen les xifres d’atur com un fracàs personal o els nous contractes com a petits èxits, amb els que treballen cada dia per intentar solucionar problemes dels altres.

Tranquils, ni visc als núvols ni ahir vaig passar-me amb les cerveses, tot això és una mica utòpic i, possiblement, si la setmana que ve tornés a escriure sobre això escriuria de forma diferent, però avui m’ha sortit així. Per cert, m’agradaria molt veure un debat entre alguns del matí i algú de la tarda, seria MOLT interessant, però em sembla que també és molt difícil fer baixar els Déus a la terra.

Fins aviat!!

Filed under: feina, Política

Elogi de la mediocritat

Sóc un mediocre!! L’altre dia ho pensava. Des de la infància porto una vida immersa en la mediocritat. Gairebé mai he estat el millor en res.

Des de petit i en molts aspectes. Notes; bones però sempre hi havia algú millor (potser l’últim any va ser el millor, quin consol ), futbol; primer bé, després mal, després normal, total, res de l’altre mon; tennis, pos casi que el mateix; caràcter i sociabilitat bé, no sóc un marginat social però tampoc sóc l’alegria de la festa ni la pesona més coneguda del poble; físic, ni el més alt ni el més baix, ni el més prim ni el més groxiut, ni el més guapo ni el més feo (o sí?); feina, en tinc, que ja és molt, però tot i no queixar-me tamoc és la feina que somien tots els nens. En resum, el que deia abans, mediocritat per tot arreu.

Però el títol no deia “Elogi”?? On està la part bona? Doncs la part bona està en el conjunt. Tota aquesta mediocritat és la culpable de que estigue on i com estic ara. No puc queixar-me de res, puc gaudir d’una qualitat de vida altíssima i visc bons moments tots els dies i en tots els àmbits (també en visc de dolents, però per avui ja m’he pegat prou canya). En resum:

• Amics. Els millors. Sé que tinc a qui recòrrer quan necessito alguna cosa i ells també saben que estaré al seu costat si els fa falta. Em sento molt afortunat d’haver trobat tots aquests grups d’amics; els de sempre, els adoptats gràcies a Emma, els de les universitats, inclús els de les feines, tots de 10.
• Família(es). Igual. La de sempre és la culpable de que sigue com sóc. Hi hague més contacte o menys (eh Mireia!!) ens coneixem i estimem tal com som. Alguns més iguals, d’altres més diferents, tots igual d’importants i necessaris. La d’adopció també genial, no els vaig triar (jo vaig triar a Emma), però no els hagués pogut triar millor i a sobre m’accepten com sóc, que té mèrit!
• Oci. Faig el que m’agrada, em sento bé i gaudeixo al màxim. Esport, festa (no molta), … Faig més coses de les que mai m’hagués pogut imaginar i encara tinc ganes i esperances de fer-ne moltes més.
• Família JCB. Amb el que he explicat fins ara podria ser totalment feliç, però amb la família que hem creat supero tota la felicitat anterior. Emma és la culpable, Agus el millor regal que mai em faran i espero que “Txell?!?” encara el supere. No sé si podré explicar-ho correctament, però allò d’arribar a casa a les 3 després de treballar i vore vindre al nenet més guapo del món corrent i rient, que se’m tire damunt, agafar-lo al braç i que mentre se’m menja a besets em digue “papi t’astimo” no pot imaginar-se el valor que té. Jo pensava que això només passava a les películes, però em passa 3 o 4 vegades a la setmana (ara que som amics). Què més puc demanar?

I què té que vore la mediocritat? Pos no ho sé. Suposo que si hagués estat un estudiant brillant i/o superdotat seria un geni, però no tindria tot això. Si hagués estat esportista d’èlit hagués hagut de renunciar a moltes coses i tampoc estaria aquí. Si fos encara més guapo del que sóc (és broma), seria un cregut prepotent, etcètera.

Ja me direu que penseu, que jo tal i com he anat escribint el post m’he anat desconvencent i no estic massa segur del que he escrit

Filed under: Uncategorized

7x24x365

Des de fa molt de temps uso com a pàgina d’inici habitual el lector Netvibes. Allí tinc les fonts RSS de molts blocs i pàgines que pel que sigue em semblen interessants i/o m’agraden. Fa poc, han començat a provar la versió amb format Reader i la veritat és que m’agrada molt. Tot aquesta explicació una mica estranya ve perquè una de les opcions que permet aquesta versió és la de marcar entrades per llegir més tard. Amb aquesta opció puc senyalar les entrades que considero interessants i més tard les recupero per comentar-les i treure’ls profit.

Una d’aquestes entrades, precisament aquesta que us enllaço la vaig trobar particularment interessant i motivadora, a més d’estar relacionada amb un tema que últimament tracto bastant a la feina i al dia a dia. El bloc en qüestió és d’un jove emprenedor establert a Texas i que ha fet fortuna creant i venent negocis. Amb els diners que ha guanyat es dedica a patrocinar projectes que li semblen interessants, dirigir el seu equip d’NBA, emprendre nous negocis i escriure al seu bloc, una barreja d’opinió, arrogància, vivències i consells.

L’article a que faig referència hauria de llegir-lo qualsevol emprenedor o persona amb ganes de ser-ho. Comença explicant que juga habitualment a bàsquet perquè li encanta competir, perquè descarrega tensions i li serveix com a vàlvula d’escapament i moment de reflexió. Però aleshores comença a explicar que és el que realment sacia el seu instint competitiu, on treu el millor de si mateix i li exigeix la màxima atenció i dedicació. I és l’esport dels negocis. Un esport sense normes, on competeixes amb i contra un nombre il·limitat de rivals, durant un temps també il·limitat i sense un sistema de puntuació definit. Un esport que es juga 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i 365 dies a l’any. Un joc on no et pots relaxar, on cada dia has de guanyar; una competició que fa girar tota la teua vida, tot allò que fas o deixes de fer al seu voltant.

Després d’una enumeració de tot allò que considera clau explica com d’afortunat se sent de disposar d’un coixí financer que li ha permès passar d’aquesta dedicació 24x7x365 a 18x7x365 i posar la família com a primera prioritat.

Si sou emprenedors i us pregunteu perquè, si us falta una mica de motivació o si esteu a punt de fer el pas, dediqueu-li el temps suficient a la lectura del post, segur que no us en penediu.

Filed under: feina, personal

Alts i baixos

Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.

Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.

Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més  a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.

Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.

No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.

Molta sort a tots.

Filed under: Família, personal, Uncategorized , ànims, sensacions, tristesa

Al servei de la gent

Aquest cap de setmana farà un any de la primera Cursa de Muntanya d’Ulldecona. A finals d’any farà 2 anys que Feliu i jo vam començar a donar forma al que avui coneixem com SudActiu. Amb la cursa de la setmana que ve haurem organitzat ja 4 activitats. Com és normal, al principi estàvem molt verds, molta feina i molts d’errors però amb ganes i il·lusió hem anat fent i, sincerament, crec que n’anem aprenent. Tot i això, sempre hi ha imprevistos. Coses que no surten tal i com desitges, coses que ignores i que descobreixes quan les necessites, nervis a flor de pell, tensió, … tot això forma part de la preparació i, de vegades, de l’execució de les activitats.

Per sort, sempre hi ha hagut algú que ens ha ajudat, sempre hem pogut fer un últim esforç per solucionar contratemps i poquet a poquet anem adquirint una experiència que ens permet arreglar més ràpid els problemes, disminuir-ne el nombre o demanar un favor a la persona que te’l pot fer.

Però no sempre les coses són tan boniques com semblen, no tothom reconeix la teua feina, de vegades t’equivoques i (de manera involuntària) algú en surt perjudicat i, això és el pitjor de tot, molt de tant en tant et trobes amb algú que et treu dels nervis. Avui m’he trobat amb una d’aquestes últimes persones; algú amb una posició de força de la qual s’aprofita i et crea un problema. Algú que possiblement creu que està fent la feina que li toca però que no sap interpretar la realitat, algú que no és, o no vol ser conscient, del mal moment que et fa passar ni de que està jugant amb la feina de molta gent.

Segur que trobarem la solució i que d’aquí dos setmanes el tema ja formarà part de l’experiència de que parlava abans, però necessitava explicar això per desfogar-me una mica i per ordenar una mica els meus pensaments i idees a través d’un text. Ho he aconseguit a mitges, fins que no haguem solucionat el contratemps no estaré del tot tranquil però sé que el sentit comú, les ganes de fer coses i la il·lusió estan del nostre costat. Tranquils, mentre tinguem ganes i il·lusió continuarem treballant i organitzant activitats amb la única recompensa i objectiu de fer que la gent s’ho passe bé fent esport i compartint la jornada amb altres companys i amics, encara que esperem no haver-nos de barallar trobar més vegades amb persones com la d’avui.

P.S. La persona de què parlo no és ningú del poble ni directament relacionat amb la cursa i segur que intenta fer la seua feina el millor que sap, però avui parlant amb ell m’he sentit ignorat, despreciat i trist per la seua forma d’actuar i per la poca voluntat de trobar solucions a problemes inexistents.

Filed under: personal

Pujada al Montsià 09

Ja ha passat, un altre any (i ja en van 3) hem tornat a visitar Alcanar per gaudir de la millor d’una de les millors curses de muntanya de les nostres terres (cadascú tindrà la seua opinió i jo no sóc ningú per dir quina és la millor) i veure quines sorpreses ens havia preparat l’organització. La sorpresa (no va ser-ho del tot perquè la setmana passada vam entrenar-la) eren 2,8 quilòmetres destinats a allargar més la baixada prèvia a la Torreta per poder allargar aquesta pujada.

Si el recorregut ja era dur, amb el canvi ho és més. Les cares dels corredors durant i al acabar la cursa són un clar exemple d’aquesta dificultat. Personalment, va ser una de les curses on més he xalat aquest any. Des de la primera vegada, la Cursa d’Alcanar és la cursa de casa. El fet de passar pel terme d’Ulldecona i per llocs habituals d’entrenament i passeig, units a l’ambient guapíssim i a una organització perfecta fan que sempre estigue molt motivat per fer-ho bé. Aquesta temporada, degut a que els principals objectius eren Ultres, gairebé no havia pogut fer cap carrera del circuit al 100% i, tot i que no estic en un moment de forma òpitm, volia donar-ho tot. Tenia previst sortir fort, arribar el més ràpidament possible a la Torreta i a partir d’allí acabar com fos. I això va ser el que vaig fer. Va sortir-me molt bé i, gràcies a la motivació de que parlava abans, des de la Torreta fins al final encara vaig guanyar 4 o 5 posicons fins aconseguir la 15a posició final. Entre això i poder creuar la línia d’arribada portant a Agus al braç, tot el patiment quedava totalment compensat i es transformava de forma automàtica en alegria.

A partir d’aquí, esperar l’arribada de tots els companys de SudActiu (la classificació per equips continua molt complicada), xerrar amb amics que feia temps que no ens veiem, gaudir d’un massatge excel·lent i tot això acompanyat de tot el menjar i beure que volies. Un gran dia i un exemple per a tots els orgnitzadors de curses de muntanya.

Filed under: Uncategorized

Una tarda d’estiu

Divendres a les 17:30, després d’una setmana laboral molt important i bastant exigent comença el cap de setmana. Entre la mandra de l’estiu, el problema a l’ull i altres petites coses he entrenat poc i en tinc ganes. Per l’altre costat, la mandra segueix present i costa decidir-se a sortir totsol. Finalment, i quan s’apropa l’hora en que ja serà massa tard decideixo sortir a córrer un ratet.
Surto i el cap es posa a funcionar, com em passa moltes vegades el primer pensament afecta als blocs:
- Què podria escriure? A quin bloc?
- Ja ho sé, puc parlar del curiós que resulta la mandra de sortir a entrenar i l’enrabiada de no sortir.

Reunir els ànims per sortir costa, és estiu, fa calor, no has quedat, … Però per l’altre costat saps que si no surts després et sabrà mal, que suar una mica i estirar les cames t’encanta i que a casa tampoc tens res millor que fer. Si el dia anterior ja has estat en la mateixa situació i no has sortit, la frustració de no sortir pot ser més gran, però és que al mes d’agost sortir sol costa molt… El bucle pot ser infinit!

Ja tinc un tema i sembla que és bo per al bloc personal (aquest mateix que estàs llegint). Mentrestant, ja estic pujant al Castell per la drecera. Només començar a córrer m’he notat molèsties a un genoll i a la planta del peu. Ara ja no me’n fa, però tenia un altre tema:

Estàs tres o 4 mesos entrenant i corrent molt. Cursa, sortida, cursa, entrenament, … Molta intensitat i reptes molt importants superats amb pocs (per no dir cap) problema físic. Ara, t’agafes l’agost en molta calma, descans, estirar les cames, rodar en bici, caminades cap al tard, … I resulta que cada cop que fas alguna cosa et notes molèsties: un genoll que t’incomoda al caminar, un altre que et fa punxades al baixar, l’esquena. Vol dir això que el cos demana marxa? Jo ho he interpretat com una sol·licitud de baixar el nivell i això és el que faré (si no canvio d’idea ) fins a final d’any.

La cosa va bé, m’he trobat amb gent:

• Un amic i antic company que crec que aviat començarà a fer-nos visites a les curses de muntanya.
• Un altre que ha corregut molt i que està al corrent d’algunes de les nostres aventures. Va amb un amic i amb nenetes.
• Dos amics més passejant els gossos i aprofitant per fer una mica d’esport mentre van xerrant

El fet de trobar-te gent sempre t’anima. Quan no és per una cosa és per una altra, però sentir-te acompanyat ajuda. En el meu cas, m’ha fet augmentar el ritme i reunir les ganes necessàries per completar un bon entrenament. Curiosament, les molèsties han desaparegut (tret de la punxada al genoll quan baixo que ja ve de més lluny), estic animat i l’únic problema que em queda és que he sortit massa tard i he d’anar pensant en anar a buscar a Agus.

Com m’han passat tantes coses pel cap, decideixo fer aquest post. Intentar descriure el que penso mentre entreno sol. Per art de màgia, i d’això me n’he adonat després, els blocs desapareixen del meu pensament. El seu lloc l’ocupa la decisió de quin recorregut tinc temps (i ganes de fer), analitzar com està el recorregut de cara a la cursa, pensar que hem de donar-li una empenta definitiva als preparatius perquè ens agafarà el bou, vigilar on poso els peus i secar-me la suor per evitar que entre a l’ull lesionat.

Com sempre em toca apretar perquè faig tard, però estic content. He entrenat bé, avui he fet més del que pensava fer, m’he sentit molt bé, si tinc ganes i temps ja tinc un apunt pensat per al bloc, alegria!

El dia i la setmana (dl a dv) han acabat molt bé. Hem celebrat el Sant els 3 Agus, el Barça segueix guanyant, s’apropen nous reptes i tinc ganes de superar-los. Segurament seguiré explicant-los (algunes coses molt més crípticament que d’altres, que no tot pot ser públic )

Filed under: personal , agost, entrenament