Alts i baixos

Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.

Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.

Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més  a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.

Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.

No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.

Molta sort a tots.

Filed under: Família, personal , ànims, sensacions, tristesa

Al servei de la gent

Aquest cap de setmana farà un any de la primera Cursa de Muntanya d’Ulldecona. A finals d’any farà 2 anys que Feliu i jo vam començar a donar forma al que avui coneixem com SudActiu. Amb la cursa de la setmana que ve haurem organitzat ja 4 activitats. Com és normal, al principi estàvem molt verds, molta feina i molts d’errors però amb ganes i il·lusió hem anat fent i, sincerament, crec que n’anem aprenent. Tot i això, sempre hi ha imprevistos. Coses que no surten tal i com desitges, coses que ignores i que descobreixes quan les necessites, nervis a flor de pell, tensió, … tot això forma part de la preparació i, de vegades, de l’execució de les activitats.

Per sort, sempre hi ha hagut algú que ens ha ajudat, sempre hem pogut fer un últim esforç per solucionar contratemps i poquet a poquet anem adquirint una experiència que ens permet arreglar més ràpid els problemes, disminuir-ne el nombre o demanar un favor a la persona que te’l pot fer.

Però no sempre les coses són tan boniques com semblen, no tothom reconeix la teua feina, de vegades t’equivoques i (de manera involuntària) algú en surt perjudicat i, això és el pitjor de tot, molt de tant en tant et trobes amb algú que et treu dels nervis. Avui m’he trobat amb una d’aquestes últimes persones; algú amb una posició de força de la qual s’aprofita i et crea un problema. Algú que possiblement creu que està fent la feina que li toca però que no sap interpretar la realitat, algú que no és, o no vol ser conscient, del mal moment que et fa passar ni de que està jugant amb la feina de molta gent.

Segur que trobarem la solució i que d’aquí dos setmanes el tema ja formarà part de l’experiència de que parlava abans, però necessitava explicar això per desfogar-me una mica i per ordenar una mica els meus pensaments i idees a través d’un text. Ho he aconseguit a mitges, fins que no haguem solucionat el contratemps no estaré del tot tranquil però sé que el sentit comú, les ganes de fer coses i la il·lusió estan del nostre costat. Tranquils, mentre tinguem ganes i il·lusió continuarem treballant i organitzant activitats amb la única recompensa i objectiu de fer que la gent s’ho passe bé fent esport i compartint la jornada amb altres companys i amics, encara que esperem no haver-nos de barallar trobar més vegades amb persones com la d’avui.

P.S. La persona de què parlo no és ningú del poble ni directament relacionat amb la cursa i segur que intenta fer la seua feina el millor que sap, però avui parlant amb ell m’he sentit ignorat, despreciat i trist per la seua forma d’actuar i per la poca voluntat de trobar solucions a problemes inexistents.

Filed under: personal

Pujada al Montsià 09

Ja ha passat, un altre any (i ja en van 3) hem tornat a visitar Alcanar per gaudir de la millor d’una de les millors curses de muntanya de les nostres terres (cadascú tindrà la seua opinió i jo no sóc ningú per dir quina és la millor) i veure quines sorpreses ens havia preparat l’organització. La sorpresa (no va ser-ho del tot perquè la setmana passada vam entrenar-la) eren 2,8 quilòmetres destinats a allargar més la baixada prèvia a la Torreta per poder allargar aquesta pujada.

Si el recorregut ja era dur, amb el canvi ho és més. Les cares dels corredors durant i al acabar la cursa són un clar exemple d’aquesta dificultat. Personalment, va ser una de les curses on més he xalat aquest any. Des de la primera vegada, la Cursa d’Alcanar és la cursa de casa. El fet de passar pel terme d’Ulldecona i per llocs habituals d’entrenament i passeig, units a l’ambient guapíssim i a una organització perfecta fan que sempre estigue molt motivat per fer-ho bé. Aquesta temporada, degut a que els principals objectius eren Ultres, gairebé no havia pogut fer cap carrera del circuit al 100% i, tot i que no estic en un moment de forma òpitm, volia donar-ho tot. Tenia previst sortir fort, arribar el més ràpidament possible a la Torreta i a partir d’allí acabar com fos. I això va ser el que vaig fer. Va sortir-me molt bé i, gràcies a la motivació de que parlava abans, des de la Torreta fins al final encara vaig guanyar 4 o 5 posicons fins aconseguir la 15a posició final. Entre això i poder creuar la línia d’arribada portant a Agus al braç, tot el patiment quedava totalment compensat i es transformava de forma automàtica en alegria.

A partir d’aquí, esperar l’arribada de tots els companys de SudActiu (la classificació per equips continua molt complicada), xerrar amb amics que feia temps que no ens veiem, gaudir d’un massatge excel·lent i tot això acompanyat de tot el menjar i beure que volies. Un gran dia i un exemple per a tots els orgnitzadors de curses de muntanya.

Filed under: Uncategorized

Una tarda d’estiu

Divendres a les 17:30, després d’una setmana laboral molt important i bastant exigent comença el cap de setmana. Entre la mandra de l’estiu, el problema a l’ull i altres petites coses he entrenat poc i en tinc ganes. Per l’altre costat, la mandra segueix present i costa decidir-se a sortir totsol. Finalment, i quan s’apropa l’hora en que ja serà massa tard decideixo sortir a córrer un ratet.
Surto i el cap es posa a funcionar, com em passa moltes vegades el primer pensament afecta als blocs:
- Què podria escriure? A quin bloc?
- Ja ho sé, puc parlar del curiós que resulta la mandra de sortir a entrenar i l’enrabiada de no sortir.

Reunir els ànims per sortir costa, és estiu, fa calor, no has quedat, … Però per l’altre costat saps que si no surts després et sabrà mal, que suar una mica i estirar les cames t’encanta i que a casa tampoc tens res millor que fer. Si el dia anterior ja has estat en la mateixa situació i no has sortit, la frustració de no sortir pot ser més gran, però és que al mes d’agost sortir sol costa molt… El bucle pot ser infinit!

Ja tinc un tema i sembla que és bo per al bloc personal (aquest mateix que estàs llegint). Mentrestant, ja estic pujant al Castell per la drecera. Només començar a córrer m’he notat molèsties a un genoll i a la planta del peu. Ara ja no me’n fa, però tenia un altre tema:

Estàs tres o 4 mesos entrenant i corrent molt. Cursa, sortida, cursa, entrenament, … Molta intensitat i reptes molt importants superats amb pocs (per no dir cap) problema físic. Ara, t’agafes l’agost en molta calma, descans, estirar les cames, rodar en bici, caminades cap al tard, … I resulta que cada cop que fas alguna cosa et notes molèsties: un genoll que t’incomoda al caminar, un altre que et fa punxades al baixar, l’esquena. Vol dir això que el cos demana marxa? Jo ho he interpretat com una sol·licitud de baixar el nivell i això és el que faré (si no canvio d’idea ) fins a final d’any.

La cosa va bé, m’he trobat amb gent:

• Un amic i antic company que crec que aviat començarà a fer-nos visites a les curses de muntanya.
• Un altre que ha corregut molt i que està al corrent d’algunes de les nostres aventures. Va amb un amic i amb nenetes.
• Dos amics més passejant els gossos i aprofitant per fer una mica d’esport mentre van xerrant

El fet de trobar-te gent sempre t’anima. Quan no és per una cosa és per una altra, però sentir-te acompanyat ajuda. En el meu cas, m’ha fet augmentar el ritme i reunir les ganes necessàries per completar un bon entrenament. Curiosament, les molèsties han desaparegut (tret de la punxada al genoll quan baixo que ja ve de més lluny), estic animat i l’únic problema que em queda és que he sortit massa tard i he d’anar pensant en anar a buscar a Agus.

Com m’han passat tantes coses pel cap, decideixo fer aquest post. Intentar descriure el que penso mentre entreno sol. Per art de màgia, i d’això me n’he adonat després, els blocs desapareixen del meu pensament. El seu lloc l’ocupa la decisió de quin recorregut tinc temps (i ganes de fer), analitzar com està el recorregut de cara a la cursa, pensar que hem de donar-li una empenta definitiva als preparatius perquè ens agafarà el bou, vigilar on poso els peus i secar-me la suor per evitar que entre a l’ull lesionat.

Com sempre em toca apretar perquè faig tard, però estic content. He entrenat bé, avui he fet més del que pensava fer, m’he sentit molt bé, si tinc ganes i temps ja tinc un apunt pensat per al bloc, alegria!

El dia i la setmana (dl a dv) han acabat molt bé. Hem celebrat el Sant els 3 Agus, el Barça segueix guanyant, s’apropen nous reptes i tinc ganes de superar-los. Segurament seguiré explicant-los (algunes coses molt més crípticament que d’altres, que no tot pot ser públic )

Filed under: personal , agost, entrenament

Una altra Travessia Nocturna (i II)

Abandono?? De veritat que em va passar pel cap. No anava massa preparat per al fred i l’aigua, em quedaven prop de 3 hores i la temptació existia però de seguida vaig descartar l’opció. El més important era fer quilòmetres, mai he abandonat una cursa (espero poder dir-ho durant molt de temps) i passava de plegar. A partir d’aquí vaig anar pensant en apretar al màxim per aprofitar el temps de llum que quedava. Cada vegada feia més fred, plovia i feia vent i al final vaig haver de parar a posar-me els manguitos. Amb això, la gorra i les ulleres ho podia anar suportant. A més, el ritme que portava era bo i vaig poder agafar i superar algun company.

Encara sense frontal, tot i que en alguns trams emboscats feia una mica de falta, vaig arribar al refugi de Clotes, gelat però satisfet (em pensava que estava bé fins que he vist les fotos .

Quina careta, faig una mica de pena, però havia passat molt de fred.

Com s'agraïa el recer i el café calent (res de Terry!)

Un caferet i a continuar, ja amb menys fred, quasi sense aigua i amb el frontal al cap, encara que vaig tardar encara una mica a engegar-lo. Aquí ja me notava molt bé, avançava a molt bon ritme i cada vegada em quedava menys. A més havia mirat el rellotge i sabia que superaria per bastant el temps de l’any passat, pensava arribar sobre les 5h30′.

Havia canviat el vent, ara bufava de nord (i fort) i la Lluna ja havia sortit a saludar-nos i guiar-nos. L’espectacle era fabulós, les vistes de sempre i a sobre una tempesta de llamps a l’horitzó, llàstima que no hi havia massa temps per gaudir del cel i el terreny recomanava abaixar la vista i fixar-se en on posaves els peus. Però era tot massa bonic i tocava una mica de patir, aquesta vegada en forma de pèrdua prop del Mas de Maraco. Estava ja en l’últim esforç abans de la baixada i em va desaparèixer el camí. Quina emprenyada vaig agafar!

De tornada al camí, i després de 5 minuts de donar voltes a tornar a pujar i preparant-me per a la baixada, que ja havia decidit que faria molt concentrat però poc a poc, minimitzant el risc de caigudes, calambres i accidents. Tot i aquestes precaucions, vaig trencar-me una ungla del peu, vaig estar 3 o 4 vegades a punt de caure i vaig rellissar 3 o 4 vegades més. Només pensava en la pista cap a Paüls, que l’any passat se’m va fer eterna però que aquest any sabia que seria molt més curta.

Les llums estaven molt prop, ja tornava a tindre calor i sabia que estava en la 13a posició i l’alegria va acabar de ser completa quan vaig mirar el rellotge: 5h1x’!!!! Vaig flipar, faria gairebé 45 minuts menys que l’any passat, 1 min/km de rebaixa. Va ser un d’aquests moments que expliques quan li vols fer entendre a algú perquè t’agrada tant córrer. L’emoció t’arriba a tot arreu, els ulls s’humitegen, estàs a un núvol. Última corva, pujada d’escales i final. Indescriptible.

El post cursa tant agradable com sempre, comentant la jugada amb tothom, alegrant-te pels resultats dels companys, amics i coneguts, dutxa “reparadora”, pà amb tomaca, pernil, formatge… el de sempre.

Aquest any la nit continuava i vaig haver de marxar ràpid cap al poble on feien l’elecció de la Reina de Festes i havia d’acompanyar a la nostra pubilla. Visita a la festa de la Lluna i finalment, a les 4 tocades entràvem a casa. Un gran dia/nit que espero poder repetir durant molts d’anys.

Més fotos del Refugi de Clotes aquí.

Filed under: Uncategorized

Una altra Travessia Nocturna

Fa aproximadament vaig córrer la meua primera cursa de muntanya. No era una cursa qualsevol, de fet no és ni una cursa, era la Travessia Nocturna Fredes Paüls. Tota una aventura i un gran repte. Vaig aconseguir arribar a Paüls en 7h i 20 minuts, amb un cansament increïble i amb un mal de cames que quasi no em va deixar ni dormir.
L’any passat, un any després del debut, ja havia corregut bastantes carreres, començàvem a ser un grupet més nombrós i els nervis de la primera vegada es transformaven en nervis per veure com aniria, si podria rebaixar el temps, com els aniria als companys, etc. El resultat va ser molt bo, vaig rebaixar la marca 1h i 22′ (gairebé 2′ per quilòmetre). A més, aquesta vegada érem més colla, i resulta molt emocionant esperar l’arribada dels amics, que a més debutaven en una cursa de tanta distància. Al final van arribar tots, cansats però molt satisfets i vam baixar amb mon pare cap al poble i una visita llampec a les festes de la Raval.

Ahir tocava tercera edició i va tornar a ser molt diferent de les anteriors. Aquest any la travessia és un pas més dintre de l’entrenament per a l’Ultra Trail d’Andorra. Això significa preparar-la i correr-la de forma diferent. La preparació no ha existit, he fet una setmana normal d’entrenaments, sense disminuir el volum ni canviar res. A l’hora de córrer, surts sabent que ho podries fer millor, però que l’important és acabar-la sense lesions i arribar el suficientment bé per poder seguir entrenant la setmana següent. Amb aquestes premises vam començar la marxa.

Preparant-nos abans de la sortida.

De sortida vaig veure que no anava bé, em notava pesat de cames i amb la panxa massa plena. A més, un costipat que vaig arrosegant tota la setmana no em deixava respirar del tot bé. Tot i això (poc més que petites excuses) no anava a mal ritme i confiava en anar fent quilòmetres i sentir-me una mica millor. Em vaig prohibir mirar el temps i anava repassant mentalment el que ens quedava. Vaig passar l’avituallament de la Cova del Vidre i pujant cap a Pallers vaig anar trobant-me millor. A Caro vaig menjar una mica i va arribar el moment dur del dia. Va ser sortir de l’avituallament i posar-se a ploure amb ganes… (demà més)

Filed under: Curses, personal

A per totes

En permís de Marc, copio el missatge optimista que em va enviar i el publico, a vore si hi ha sort i es compleix tot.

Ànims, malgrat la crisi, malgrat el mal temps, malgrat de mar, malgrat la pluja constant i haver-nos de llevar cada matí, un futur ple de llum ens espera. A partir d’aquest cap de setmana arriba el bon temps, i no només meteorològicament parlant.

Torna el bon temps, pugen les temperatures, el turisme es recupera, baixa l’atur, arribem a la plena ocupació. La crisi ja és un record llunyà. Tots els llicenciats troben feina de qualitat. Els sous s’igualen amb Europa. Els bancs i caixes donen crèdits i hipoteques a tothom, el tipus d’interès és zero, a més reparteixen la seva riquesa entre tota la població. L’Ibex 35 porta 365 sessions en positiu, Almirall cotitza a 41 euros/acció, reparteix dividends mensualment i ha aconseguit curar l’asma. Espanya és un model a seguir pels noruecs i els suecs. Ens convertim en la segona potència mundial, just per darrera de Xina, per davant dels EEUU i Alemanya. Desapareixen els impostos. En Bill Gates els paga per nosaltres. Pedro Solbes guanya el premi nobel d’economia. Zapatero, nominat pel premi nobel de la pau, és l’enviat especial d’Europa i soluciona els conflictes d’Israel, Palestina, Irlanda del Nord, Iraq, Afganistan i tota Àfrica. El “método ZP” s’estudia a les millors escoles de negocis del món. Obama es compra un apartament a Platja d’Aro, es fa soci del Barça, té 100 milions d’amics al facebook, manifesta el seu benestar i afirma que li agradaria ser espanyol i blanc. Hem clonat en Kennedy, quan sigui gran ens dirà qui el va matar.

El canvi climàtic ja és història, era una llegenda urbana. Ara l’aire és pur i sa. Les emissions de CO2 són pràcticament inexistents. Tots els cotxes són elèctrics. L’aeroport d’Ulldecona funciona a ple rendiment, els avions van amb oxigen. Els boscos són frondosos, nets i no paren de créixer. No hi ha incendis, la paraula “piròman” ha desaparegut dels diccionaris. Els oceans estan més nets que mai i en Meca neda tranquil. Cada vegada hi ha més espècies d’animals.

Aquest clima d’euforia ha fet que Catalunya, Euskadi i Els Valentins aconsegueixin la independència. Tenim seleccions esportives catalanes. Catalunya guanya l’Eurocopa i el Mundial. El Barça s’emporta la Champions guanyant tots els partits. L’Espanyol baixa a Segona B. Ilyasova aconsegueix fer 2 punts. Phelps guanya 10 medalles d’or a les Olimpiades de Tortosa 2012, es fot merda, coca i maria, no passa res, és tot legal.

Ah, finalment s’acaba la Sagrada Familia.

Company, he tingut un somni… i es complirà.

Bon cap de setmana (una abraçada Marc)

Filed under: personal

Nou màxim personal

Nou màxim personal

Originally uploaded by Agus81

Poquet a poquet va pujant la marca de km correguts. Avui han estat 67,5 i les cames ho noten.
Tot i intentar anar controlant sempre et passes una mica i hi ha moments en que t’ho passes mal.
Però per sort val la pena i la suma de satisfacció personal, contacte amb la muntanya i ambient i companyerisme al màxim nivell enganxen i t’animen a seguir fent curses i buscar nous reptes.
De moment la setmana que ve més, ja us ho anire explicant.
Enviado desde mi dispositivo BlackBerry® de Orange.

Filed under: Curses, personal

Admiració

Ja torno a ser aquí, han passat bastants de dies, però el temps és un bé escàs i si no escric al bloc és perquè tinc altres coses a fer, així que desitjarem seguir tenint tantes coses a fer i no perdrem més temps a vore si ens quedarà l`apunt a mitges.
La majoria de gent que escrivim blocs intentem fer-ho el millor possible i ens agrada molt quan algú ens diu que li ha agradat el que hem escrit i com ho hem fet. L’altre dia sentia una escriptora dient que tothom que publica un text és una mica exhibicionista, i hi estic d’acord.
Seguint amb el tema, per escriure bé cal llegir. Llegir molt, llegir per veure errades i intentar no repetir-les, però sobretot llegir gent que et puga servir d’exemple i que t’ofereixen recursos i lliçons a cada article, llibre, apunt, etc.
Avui, com faig molts de dies, he llegit el Mail Obert de Vicent Partal a Vilaweb i, també com molts de dies, no he pogut evitar de pensar… SI ETS BO!!
No parlo sobre la seua opinió, que en principi i tot i que no estic massa posat en el tema, comparteixo. Però la forma com aplaudeix i felicita l’organització de la manifestació d’ahir és brillant. Les paraules adequades, els elogis merescuts i la magnífica forma de transmetre els seus sentiments es mereixen la meua felicitació més sincera.

Per la meua part, seguiré intentant aprendre dels mestres i la setmana que ve intentaré explicar-vos l’aventura d’aquest cap de setmana entre la Selva del Camp i les Muntanyes de Prades. Per si no fos prou en la distància i el desnivell sembla que la meteorologia també es vol afegir a la festa. La cosa promet!

Filed under: Política, personal , Bolonya, escriure, estudiants, manifestació, mestre, Vilaweb

Carreró sense sortida

Ja hi tornem a ser. El president del Parlament Europeu Hans-Gert Pottering ens ha tancat una altra porta, la defensa del català heu de fer-la a Espanya, ha dit i, com si fóssem una pilota de tennis, ens ha enviat una altra vegada a Madrid.

Però natros estem cansats d’anar a Madrid, ja ens han enganyat massa vegades, ja ens han venut massa motos, ja portem massa anys esperant el moment adequat, esperant un canvi que ni arriba ni arribarà. Estem en un carreró sense sortida, què farem??

Doncs farem el que es fa quan et trobes en un cul de sac: girarem 180º i tornarem a la sortida. No hi ha altra opció, no ens podem pegar més cops contra la mateixa paret. Tornarem al carrer principal, aquell que fa 300 anys que ens van obligar a deixar, aquell per on van els pobles lliures i que en els últims 20 anys ha vist com hi entraven més de 30 nous estats: Armènia, Azerbaitjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Sèrbia, Montenegro, Eslovènia, Namíbia,Iemen, Illes Marshall, Micronèsia, R. Txeca, R. Eslovaca, Eritrea, Palau, Timor Oriental i Kosovo.

Ells ho han aconseguit, natros també ho farem. No tenim altra opció, no ens n’han deixat cap quan en siguem conscients i caminarem en la direcció que toca ja no ens podran parar. Gràcies senyor Pötering, ens ha estalviat esforços.

I una última cosa, sobre les seues paraules de que la nostra independència debilitaria la Unió, suposo que no ho deia seriosament. Si el que vol és unitat i fortalesa té molta feina a fer abans que posar-se amb una hipotètica fragmentació dels estats membres. Des de la meua modesta opinió, precisament la culpa de la debilitat de la Unió és la incapacitat de treure poder als grans estats (França, Espanya, Alemanya, Itàlia, …) i donar-lo a les institucions comunitàries. Mentre els grans puguen limitar la capacitat de decisió de les majories la Unió Política no avançarà.

Per tant, el camí és treure poder als estats i donar-lo a les persones. Posis a treballar en aquesta direcció i natros ja treballarem en la nostra i quan ens tornéssem a trobar ja en parlarem.

Filed under: Política , Europa, Independència, Pöttering