Regals

17 17UTC Juliol 17UTC 2012 Deixa un comentari

El diumenge a migdia, després d’haver acabat la Ultra Mític d’Andorra, anàvem a la zona on ens havien de donar l’obsequi de finishers, un premi per haver aconseguit acabar el nostre repte, una recompensa al que fem. Però aquest regal no era el que ens farà recordar aquest cap de setmana, el meu regal l’havia començat a rebre el dijous per la tarda, compartint viatge i base d’operacions en Lluc, trobant-nos en Juanjo Oliva al recollir el dorsals i aparcar la furgo al costat del seu cotxe. El regal havia continuat el divendres pel matí amb la sortida dels valents de la Ronda, una sortida on a més d’animar a Lluc i Juanjo, havia pogut donar forces al Jordi, amb qui havia compartit últimes hores a l’Emmona i on també em vaig trobar amb el Francesc, també conegut de l’Emmona i amb qui vaig poder xerrar després de la sortida i quedar per veure’ns a l’hora de recollir els nostres dorsals.

Parlem moltes vegades del companyerisme i el bon ambient que es respira a les curses de muntanya. Amb comptades excepcions, això és així, però no sempre és tan fàcil veure i no sempre es té la sort de conèixer a gent tant bona. Jo he tingut aquesta sort i he pogut tenir el meu regal abans de començar un repte com aquest, de 112km i més de 9000 mts de desnivell positiu. Deia que havia quedat amb el Francesc i l’Eli a les 10:30 per recollir els nostres dorsals i motxilles. Hi vaig anar abans, no podia dormir, i una vegada recollides les meues coses, vaig esperar-los a la porta. Ens trobem, fem la cua per recollir les seues coses i comencem a parlar de la cursa. Dubtes, nervis, curiositat, incertesa, tot es barreja per crear l’estat d’ànim que ens ataca abans de cada cursa, i que aquesta vegada és més marcat ja que tenim tot un dia, fins les 11 de la nit, per pensar en la sortida.

Anem xerrant, comentant la jugada i acabem amb una invitació per dinar, no em puc queixar, de dinar un plat fred al cotxe passo a tenir un plat calent a taula i companyia, segur que així el dia passa més ràpid. Marxo un moment fins al refugi de Sorteny, tinc ganes de veure i animar a Lluc, però no sé si arribaré a temps. Un quart de cotxe, mitja hora caminant i quan arribo fa 20 minuts que han passat, quina llàstima. Desfaig camí i medito entre anar a Arcalís o dinar. Com no he avisat que podia fer tard i no vull que m’esperin, decideixo anar a Ordino a dinar, potser després tinc temps de pujar fins Arcalís.

Dit i fet, quan arribo els macarrons ja brillen! Formatge, tonyina, carn, … no em falta de res. Qui m’ho havia de dir, millor companyia impossible i ja quasi són les 3, les hores volen. Ens tornem a separar, temps de migdiada, en el meu cas, viatge fins a Arcalís per veure a Lluc, per acabar tornant pel mateix camí després d’arribar 30 minuts després que ells, no estem de sort. Al tornar una estona de migdiada després de preparar les bosses que m’esperaran a la Margineda i a les Bordes d’Envalira. Cal estar concentrat i posar tot el que pugui fer falta, que avui no hi ha comodí en forma d’assistència personal. Aconsegueixo dormir mitja horeta, temps suficient per comprovar que el matalàs està punxat, ja que em desperto amb el cul al terra. Apartament 303 i anem altre cop junts cap al briefing. Poques novetats, però ambient de cursa i previsió del temps, tot és important per acabar de decidir roba i complements.

Arribaria l’hora de separar-nos, però el meu regal particular no acabava aquí, i acabo un altre cop a l’apartament per descansar, berenar/sopar i “amanir-me” (preparar-me) abans de la sortida. Realment estic molt agraït a l’Eli i el Francesc, abans de començar la Ultra ja em podia donar per satisfet, dos nous amics gràcies a les curses i un dia perfecte, espero poder compartir moltes curses amb ells.

Des de les 7 fins les 11 les hores passen més poc a poc, intentem dormir sense massa sort, menjar sense passar-se, nervis, ànims, mandra, … finalment anem cap a la zona de sortida, més coneguts, més ànims i una bona foto, on tots els que hi sortim vam aconseguir ser finishers, tot un èxit.

Durant la cursa vam tenir múltiples regals més; companys amb qui comparteixes hores i patiment, amics que pots acompanyar i admirar al mateix temps, patiment en no saber com estava Lluc, paisatges indescriptibles, dolor i satisfacció units, voluntaris i voluntàries que sempre se superen i un seguit de sensacions difícils d’explicar però que ens fan repetir una vegada i una altra aquestes aventures increïbles.

A l’arribada, vam anar repetint les emocions del principi, però amb un altre ordre i, aquest cop, ja definitives. Un honor poder arribar amb Juanjo i compartir les darreres hores de cursa amb tot un crack com ell, impressió i alegria al veure el temps i classificació del Francesc, incertesa per l’estat de Lluc que es transforma en admiració i satisfacció al veure’l arribar i obrir la porta de la furgo. Sinceritat al poder felicitar en persona al Francesc i també al Jordi, mentre estan esperant l’arribada de l’Eli, que fa un gran temps tot i que ella encara volia haver-ho fet millor (motivació perfecte per entrenar encara més fort i aprofitar l’experiència per millorar temps). Finalment, després d’un llarg matí en companyia, recollida d’obsequis, dinar en grup i, després de compartir conversa en altres companys, comencem a marxar direcció a les nostres terres, seguin la corrent del rius fins a casa, on reprendrem el curs de les coses, amb una altra aventura a l’esquena i ànims renovats per seguir tirant endavant amb el dia a dia.

Gran satisfacció, regals continuats i un grup que es va ampliant i que fa crèixer, de forma proporcional, la nostra afició per la muntanya, les curses i l’esforç compartit.

Categories:Curses, personal

Un dia trist

24 24UTC Març 24UTC 2012 2 comentaris

Ja fa un any que ens vas deixar definitivament i una mica més que poc a poc havies deixat de ser tu. Un any en que has seguit formant part de la nostra vida, des del més quasi més petit, fins la quasi més gran i que se’ns ha fet difícil no tenir-te entre natros.

Per sort, l’impacte que vas aconseguir deixar-nos mai ens abandonarà i sé que una gran part de mi sempre tindrà present a l’avi Pepito, perquè cada dia hi ha molts moments en que puc aplicar tot el que ens vas ensenyar, totes les lliçons que ens donaves cada dia, les vivències que ens vas transmetre, experiències de joventut que ens explicaves combinant perfectament el toc humorístic amb la part educativa, els consells del teu pare, l’ètica aplicada a cada situació, la disciplina i la paciència, paciència infinita amb els teus set néts, passió, amor pels teus, … ni un defecte a ulls nostres, excepte quan el Barça et posava dels nervis o la política ens tornava a donar alguna decepció i el tabac, sí, també me’n recordo cada dia i en això no hi vam poder fer res.

Mil moments gravats a la memòria, començo a pensar i no acabaria mai; la lupa al cotxe per mirar els insectes a les fulles dels arbres, l’època de cireres a la Bassola, menjant cireres darrere la Dyane blava; les tardes de pesca a les Cases, quan et picàvem els dits amb un martellet per l’artrosis, la paella de diumenge amb llenya de taronger, i un llarg etcètera, que reneix els últims anys, en que et converteixes amb l’únic besavi del meu fill, i tornes a començar el cicle, el tornes a estimar amb tota la teua passió, li tornes a donar una lliçó rere una altra, segueixes sent un referent per a tots, també per a n’ell i jo no puc ser més feliç de veure-ho. Fins i tot ara, un any després, continues ensenyant-li coses, ha anat aprenent el cicle de la vida de forma accelerada, t’enyora i recorda a parts iguals i ens fa plorar a tots de quan en quan.

 

Imatge

Jo et devia aquest escrit, no el vaig saber fer abans, no vaig poder després i encara ara em costa, però te’l mereixes tant que no podia esperar més. He tingut la gran sort de tenir dos avis fantàstics. La sort de poder recordar-vos a cada moment, la sort de que fóssiu tan diferents amb els detalls, però tan iguals en la bondat que he pogut aprendre el doble i intentar, no sempre amb èxit, agafar el millor de cadascun: força física, respecte, esforç, anàlisi, empenta, lideratge, paciència, amor, passió, perseverança,… tants regals ens heu deixat que no podem sinó sentir-nos afortunats.

Només dos coses més. Primer, que els meus menuts t’hagin pogut conèixer, encara que Txell no en fos conscient, em fa estar orgullós i emprenyat a la vegada, les fotos amb ells són tresors, però una mica més de temps hagués segut genial. I segon, et cuidem a la teua Tina el millor que sabem, mai podrem ocupar el teu lloc, éreu la parella ideal, una altra lliçó que ens heu deixat, però li donem motius per mirar endavant i seguirem fent-ho, pots estar tranquil per això. Estic segur que era el que més et preocupava, però saps que també és forta i inesgotable i segueix sent la de sempre.

T’enyorem molt.

Categories:Família, personal Tags: , , ,

I’m back :)

13 13UTC Març 13UTC 2012 5 comentaris

Moltes curses, molts quilòmetres, bons moments, contacte amb la muntanya, ambient agradable, però sense aquelles sensacions tan difícils d’explicar i que ja enyorava, aquells moments en que et sents bé i assaboreixes el que estàs fent.
I estàs fent moltes coses, perquè córrer una Ultra no és posar una cama davant de l’altra una vegada i una altra fins creuar la línia d’arribada.

Córrer un Ultra és mentalitzar-se, és sortir tranquil, adaptar-te al ritme que toca, no obsessionar-se amb els qui et passen o envolten, concentrar-se en cada passa, veure on xafes, evitar cops i caigudes, evitar càstig muscular innecessari, és desconnectar per moments, però mantenir-te sempre despert per seguir les marques, és controlar l’esforç, és assegurar-se de menjar i beure correctament, és marcar-se objectius a curt termini mantenint la imatge del llarg termini, és superar mals moments, és regular els bons moments, és un gran esforç de cames però on tot depén del cap i és, en definitiva, poder combinar tot això amb el plaer que ens aporta poder participar en aquestes grans festes, poder fer nous amics cada dia, viure moments que se’t queden gravats per a molt de temps, històries per explicar i molts de riures que ja no ens treu ningú. També alguna llagrimeta, algun moment en que et venen a la ment altres coses i que amb l’esforç i cansament, surten les emocions amb molta facilitat, però això també ens agrada i fan especials aquestes curses.

Aquest cap de setmana, amb l’Ultra Trail de les Fonts, he tornat a viure totes aquestes emocions, he aconseguit posar-me dins de la cursa i gaudir-ne al màxim, vivint cada moment, cada soroll del bosc, cada olor, cada llum, cada canvi de vessant, cada poble apareixent a l’horitzó, les vistes del Delta, la respiració constant, el dolor de cames, la força pujant, l’atenció baixant i el gran plaer d’arribar.

Si a més d’aquestes sensacions individuals, li pots sumar el gran ambient viscut, el companyerisme amb la resta de corredors i la gran feina de tots els voluntaris i voluntàries, tenim un cap de setmana complet i per recordar, esperem poder gaudir-ne molts més, poder-los explicar i combinar amb tota la resta d’activitats que tant i tant ens agraden.
I per acabar, un eslògan publicitari que vaig llegir i compartir la setmana passada i que he pogut viure durant el cap de setmana, segur que us agrada: RUN HARD & Be nice to people.

Categories:Curses, personal

Mal moment per a córrer

25 25UTC gener 25UTC 2011 Deixa un comentari

Fa uns quants dies que estava pensant el post i m’ha caigut del cel un vídeo genial que em va perfecte per il·lustrar-lo. Us el recomano i el podeu anar sentint mentre llegiu la meua modesta opinió (això les dones, que poden fer 2 coses a la vegada, els homes primer feu una cosa i després ja intentareu fer l’altra).


 

Vivim en una societat que valora l’esport, tothom el recomana i enveja els esportistes, tot són facilitats i qui no fa esport és perquè no vol. Si?, jo penso que no. Els nostres herois són futbolistes, 4 jugadors de bàsquet, 2 de tennis i algun altre que ara no em ve al cap, per tant, els esportistes són herois, no? No!  Hi ha algun heroi i la resta són drogats,  són molt dolents i alguns que no veuen que no tenen futur en l’esport.

Al mon aficionat i amateur encara s’està pitjor. En teoria, tots fem esport perquè ens agrada, però alguns tenen la sort de que els prometen que els pagaran, encara que no sempre els paguen, d’altres, tenen la sort de rebre algun ajut i patrocini, encara que de quan en quan se’ls retiren aquests petits suports i d’altres, pos a pagar-s’ho tot i a callar.

Evidentment, si no no em queixaria, jo estic a l’últim grup. Pago per fer esport, no demano ajuts a ningú i, només de quan en quan, em quedo una mica descansat explicant el que hi ha i fent callar alguna boqueta. També és veritat que m’encantaria rebre una ajudeta de quan en quan, encara que fos simbòlica i que em fes canviar de grup, però em temo que tardarà en arribar. Abans de continuar amb les queixes, i enllaçant una mica amb la història del vídeo, tinc la sort que m’agrada córrer. Bé, m’encanta córrer, anar en bici, nedar i fer qualsevol cosa on l’únic que compta és el meu esforç. Aquesta sort, com explica perfectament el vídeo, fa que la recompensa sigui molt superior al cost i em fa pensar que seguiré corrent per molts anys si el físic i el que no és físic m’ho permeten. Però tot i la recompensa, igualment hi ha coses que em fan enfadar i ara, aprofitant que comença l’any i el comptador està a zero, les posarem per escrit, per saber on estem, el suport que rebem els esportistes i la voluntat que s’ha de tenir per seguir fent esport:

  • Vull fer esport, m’he de federar. Com sobretot corro per muntanya, pago els 72 € de la llicència de la FEEC, que en teoria em serveix per córrer, fer BTT, escalada, alpinisme, etc. Però resulta que no, que si vaig a una marxa de BTT he de tornar a pagar, perquè la FCC té una altra llicència. Total, que si em faig mal (corrent, en bici o com sigue), he de preocupar-me d’avisar a la federació, si no ho faig, el CAP  o l’hospital facturaran la cura i em tocarà pagar-la a mi. És a dir, si et fas mal fent esport pagues, si et fas no fent esport ho tens gratis. Evidentment, si fas més d’un esport, has de tenir una llicència federativa de cada esport i anar pagant entre 50 i 100 € a l’any “per si de cas”.
  • Organitzo un esdeveniment esportiu; prepara’t. Assegurances, permisos, favors, patiments, … Gens recomanable si no tens molta il·lusió i molta gent en ganes de col·laborar.
  • Vols participar en una cursa que es fa lluny? A pagar. Un parell d’exemples personals (ho sento, és un blog personal això); acabo de participar a una cursa de 42 km a Font-Romeu, 330 km d’anar i 330 de tornar (amb peatges i gasolina), mínim una nit d’hotel (en van ser +) i el menjar, pago la inscripció (30 €) i em preocupo per a que conste el nom del meu poble a la inscripció i les classificacions, hem de fer país. La cursa perfecta, 2 o 3 caigudes però això és normal, la final 27è de la prova reina del cap de setmana (en total 1.200 inscrits en les 3 curses), i jo cap a casa d’allò més content (i 300 o 400 € menys). A l’estiu, repetiré al Pirineu, li tocarà a Andorra, allí seran 330 km més d’anar i 330 de tornar, les nits d’hotel (3 o 4 mínim), les sabates que hauré gastat des d’ara fins la cursa (dos parells a 100 € cadascun), la insripció (90 €) el material de la cursa (algun ja el tinc, però motxilla, paravent, manta de supervivència, …)  i al final, si ho aconsegueixo, una altra vegada el meu nom i el del meu poble a a la classificació i jo content i cap a casa, a explicar-ho al blog i comentar-ho als concerts de l’Ermita.
  • Però sortim a la tele, això no ho pot negar ningú. Ara estem en boca de tothom perquè les metges diuen que els esforços intensos prolongats poden provocar arítmies i altres problemes cardíacs. Només faltava això!! “ja ho deia jo que això no podia ser bo” i t’ho diu el tio que es passa les tardes al bar fent cerveses!! “Tant d’esport, tant d’esport.. esteu dolents”. Si ja ho sabem, però que no heu sentit el vídeo? Això ens agrada!! Que no és el millor per al cor? Ho tindrem en compte, però critiqueu a uns altres, que en teoria fer esport estava ben vist.

En definitiva, que correm per coses com les que diu el vídeo: Estan completamente locos; Se inscriben en todas las carreras pero saben que no ganarán ninguna, Respetan al último y al penúltimo, Conversan sin miedo durante horas con ellos mismos, Yo les he visto, no están bién! Ens agrada fer-ho i ho seguirem fent, però també ens agrada sentir-nos respectats, ens encanta sentir-nos valorats i estem cansats de màrtirs.

Salut!!

Categories:Curses, personal

Objectius, motivació i decepcions

23 23UTC gener 23UTC 2011 Deixa un comentari

Principi d’any, principi de temporada i moment de pensar en el que ens espera els propers 12 mesos, que volem fer, que pensem que farem i com intentarem fer-ho. Són uns moments molt importants, deixar-se portar pel destí pot ser més còmode, però tenint en compte que la majoria no creiem en la reencarnació i que això del més enllà ningú ha aconseguit comprovar-ho, penso que val la pena intentar aprofitar el temps que tenim per davant.

Feta la introducció, intentaré explicar perquè penso que són tan importants aquests moments, quins beneficis obtindrem si l’encertem i les conseqüències negatives d’un o diversos errors en les previsions.

Quan iniciem aquestes reflexions, pensem en uns objectius. Ho fem a casa, a nivell familiar, ho fem en la feina o amb els estudis, ho fem amb el nostre entreteniment i, fins i tot, ho fem a un nivell més general quan pensem que podem millorar de nosaltres mateixos. Aquests objectius, seran la nostra motivació, seran els que ens marcaran un camí, els que ens ajudaran a superar els moments difícils, els que ens donaran petites satisfaccions quan veiem que avancem, però també seran els que podran desmotivar-nos si passa el temps i no s’apropen, els que ens recordaran on volíem arribar i on ens estem quedant, els testimonis del nostre fracàs. Sabent això, hem d’intentar ser realistes al fixar-los, flexibles si cal canviar-los i suficientment intel·ligents per saber usar-los en el nostre benefici, però sense caure en la condescendència; només si fem tot això, tindrà sentit plantejar-se objectius.

Malauradament, la major part d’anys i per a la majoria de gent, no podrem assolir tots els objectius marcats a tots els nivells de la nostra vida. Hi haurà moltes vegades en que ens quedarem prop de fer-ho, d’altres ens quedarem molt lluny i, quan veurem el fracàs, un profund sentiment de decepció ens atacarà. És un sentiment perfectament normal, estic segur que fins i tot els grans triomfadors l’han sentit en alguna ocasió, però no l’han deixat créixer, s’hi han enfrontat i han treballat per donar-li la volta i transformar-lo en una motivació més, en un motiu més per seguir intentant-ho, per dedicar-hi un últim esforç, o un penúltim, que mai se sap el que vindrà.

Aquesta és la teoria, un text senzill i “amb final feliç”, de vegades molt difícil d’adaptar a la realitat, que és molt complexa, de vegades perversa i rematadament injusta, però que ve com ve.

Espero que us pugueu plantejar molts objectius i que siguen ben atractius, que treballeu per assolir-los i que ho aconseguiu. Jo ja ho he fet, de fet, jo sóc d’anar fent-ho contínuament, de fer una mica d’abstracció, intentar veure on estem, de recordar on m’agradaria estar i d’esforçar-me per aconseguir estar-hi. També és veritat que per algunes coses sóc més dur amb mi mateix i per a d’altres ho sóc menys o que per a algunes coses em costa menys esforçar-me i per a d’altres no hi ha manera, però és el que hi ha😉

 

Categories:Curses, Família, feina, personal

Cursa de Tivissa

14 14UTC Octubre 14UTC 2010 Deixa un comentari

Bé, com al bloc de SudActiu estem 100% en mode cursa, faig una excepció i utilitzo aquest per fer la crònica de Tivissa.

Com ja ens havien explicat a la web, enguany els canvis al circuit el feien encara més tècnic, el desnivell l’habitual i el temps que amenaçava de complicar-nos la vida (per variar, quasi cada any ens acompanya la pluja, el vent o les 2 coses). Pocs Sudactius, però molt animats i en ganes de començar i sentir les sensacions d’una cursa de muntanya de les bones.

Vam arribar en molt de temps, vam recollir dorsals i xips, ens vam canviar en calma, vam saludar amics i amigues i es va fer hora de sortir. Una vegada donada la sortida, cadascú va anar a la seua; jo per davant intentant buscar una cursa de menys a més, Mon una mica més atràs a veure com sortia i preparat per a una cursa que s’adapta bastant al seu gust, Floren a seguir agafant experiència, en una de les curses més difícils de les nostres terres i Mingo a seguir acumulant km i desnivell en la seua preparació per a la temporada de maratons.

Pel que fa a mi (aquesta vegada no us puc explicar les sensacions de la resta), entre que des del principi em vaig notar molt carregat de quàdriceps, que també vaig vore que per fer-ho bé calia arriscar molt i que no estic entrenant com toca, em faltava una mica de xispa. Però tot i això, entre una cosa i una altra em vaig anar posant en cursa i vaig acabar fort i en molt bones sensacions, no puc demanar més. De la resta en podeu vore els resultats, però tornant estàvem tots contents, amb els objectius personals assolits i satisfets de no haver patit accidents ni caigudes greus.

El final de festa, típic del circuit, cocs, fruits secs, beguda, pa amb tomaca i llonganissa per a tothom. Una altra cursa a la butxaca, converses agradables amb companys i companyes d’arreu i a esperar la propera cursa, que serà la nostra.

Res més, us deixo la nostra classificació i unes fotos que em baixat de la web de la cursa.

Pos Temps Cognoms Nom
1 02:23:57 ESPIÑA I MARTINEZ XAVIER
19 02:48:34 JUAN-CAMPS CASTELL AGUS
86 03:25:28 TORRENT  BELTRAN RAMON
143 03:47:50 SALES VILALTA FLORENCI
150 03:51:57 VIDAL SORIANO DOMINGO

I aquí les fotos:

Tivissa 2010
Categories:Curses Tags: , , ,

Contrastos

6 06UTC Juny 06UTC 2010 Deixa un comentari

Molt de temps, massa, ha passat des de l’última entrada, una entrada molt comentada que, precisament per això, m’ha fet més difícil tornar a escriure. Però aquesta setmana, mirant la data d’aquesta última entrada m’he decidit a tornar a escriure.

Si a aquestes ganes li afegim l’intens dia que vaig viure dijous, llevant-me a les 5 i arribant a casa a les 22 tocades, passant nervis ja des de primera hora quan no trobava les claus del cotxe, assistint a un Fòrum amb algunes de les persones més influents (i amb més poder) del nostre país, dinant ràpidament i escoltant durant la tarda als responsables del Servei d’Ocupació de Catalunya i del Programa de Desenvolupament Local, me trobo en que tinc el material suficient per escriure un post interessant (com a mínim per a mi).

Al títol parlo de contrastos perquè aquesta és la sensació en que vaig acabar el dia (tornar en tren en dóna la possibilitat de reflexionar sobre el que has sentit i t’han explicat durant el dia). Pel matí vam assistir al Fòrum Catalunya Món, espai on gent tan coneguda com Antoni Brufau (Repsol-YPF), Salvador Alemany (Abertis), Pedro Nueno (IESE), Jaume Roures (Mediapro), Josep Huguet (DIUE) i altres ponents van donar el seu punt de vista sobre la nostra situació econòmica, la nostra competitivitat i el nostre futur en el marc de l’economia global. Per estrany que pugui semblar, els ponents van fer un dibuix moderadament optimista de la nostra situació, van argumentar aquest discurs i van explicar-nos el que ells consideren important per encarar aquest futur de manera adequada. És veritat que en alguna ocasió van ser una mica obscens amb els seus comentaris (com dir que la nostra economia té unes bases sòlides quan estem al 18-20% d’atur), però en línies generals van ser aportacions interessants, anàlisis acurats i punts de vista a tenir en compte per la importància de les persones que els feien i per la perspectiva que poden tenir ells des de la seua situació (molt diferent de la nostra).

El contrast va venir a la tarda, a la seu del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el lloc on cada nou aturat representa un drama i cada nou ocupat un èxit, la primera línia de la lluita contra l’atur i on s’és més conscient de la dramàtica situació que està vivint la nostra economia. Allí no serveixen de res els grans discursos o els titulars de premsa i el contrast amb el matí va ser molt fort. Per si amb els conceptes no n’hi havia prou, el decorat acabava de marcar les diferències. Al matí l’Auditori, tratges, corbates, grans pantalles, bon so, cofee-breaks, etc., a la tarda un soterrani, tothom més informal, el menjador de l’edifici i contacte directe entre els que parlaven i els que escoltàvem.

El que fa reflexionar de tot plegat és que tant al matí com a la tarda estaven parlant de la mateixa realitat, que els que en parlaven tenen tots responsabilitats en la presa de decisions, però que tenen percepcions molt diferents d’aquesta realitat, prioritats diferents i, en alguns casos, interessos també diferents. Jo, personalment, em quedo amb les reflexions de la tarda, amb les dels que veuen gent a les OTG, amb els que veuen les xifres d’atur com un fracàs personal o els nous contractes com a petits èxits, amb els que treballen cada dia per intentar solucionar problemes dels altres.

Tranquils, ni visc als núvols ni ahir vaig passar-me amb les cerveses, tot això és una mica utòpic i, possiblement, si la setmana que ve tornés a escriure sobre això escriuria de forma diferent, però avui m’ha sortit així. Per cert, m’agradaria molt veure un debat entre alguns del matí i algú de la tarda, seria MOLT interessant, però em sembla que també és molt difícil fer baixar els Déus a la terra.

Fins aviat!!

Categories:feina, Política
%d bloggers like this: