Arxius

Archive for Juny de 2009

Una altra Travessia Nocturna (i II)

9 09UTC Juny 09UTC 2009 Deixa un comentari

Abandono?? De veritat que em va passar pel cap. No anava massa preparat per al fred i l’aigua, em quedaven prop de 3 hores i la temptació existia però de seguida vaig descartar l’opció. El més important era fer quilòmetres, mai he abandonat una cursa (espero poder dir-ho durant molt de temps) i passava de plegar. A partir d’aquí vaig anar pensant en apretar al màxim per aprofitar el temps de llum que quedava. Cada vegada feia més fred, plovia i feia vent i al final vaig haver de parar a posar-me els manguitos. Amb això, la gorra i les ulleres ho podia anar suportant. A més, el ritme que portava era bo i vaig poder agafar i superar algun company.

Encara sense frontal, tot i que en alguns trams emboscats feia una mica de falta, vaig arribar al refugi de Clotes, gelat però satisfet (em pensava que estava bé fins que he vist les fotos ;-).

Quina careta, faig una mica de pena, però havia passat molt de fred.

Quina careta, faig una mica de pena, però havia passat molt de fred.

Com s'agraïa el recer i el café calent (res de Terry!)

Com s'agraïa el recer i el café calent (res de Terry!)

Un caferet i a continuar, ja amb menys fred, quasi sense aigua i amb el frontal al cap, encara que vaig tardar encara una mica a engegar-lo. Aquí ja me notava molt bé, avançava a molt bon ritme i cada vegada em quedava menys. A més havia mirat el rellotge i sabia que superaria per bastant el temps de l’any passat, pensava arribar sobre les 5h30′.

Havia canviat el vent, ara bufava de nord (i fort) i la Lluna ja havia sortit a saludar-nos i guiar-nos. L’espectacle era fabulós, les vistes de sempre i a sobre una tempesta de llamps a l’horitzó, llàstima que no hi havia massa temps per gaudir del cel i el terreny recomanava abaixar la vista i fixar-se en on posaves els peus. Però era tot massa bonic i tocava una mica de patir, aquesta vegada en forma de pèrdua prop del Mas de Maraco. Estava ja en l’últim esforç abans de la baixada i em va desaparèixer el camí. Quina emprenyada vaig agafar!

De tornada al camí, i després de 5 minuts de donar voltes a tornar a pujar i preparant-me per a la baixada, que ja havia decidit que faria molt concentrat però poc a poc, minimitzant el risc de caigudes, calambres i accidents. Tot i aquestes precaucions, vaig trencar-me una ungla del peu, vaig estar 3 o 4 vegades a punt de caure i vaig rellissar 3 o 4 vegades més. Només pensava en la pista cap a Paüls, que l’any passat se’m va fer eterna però que aquest any sabia que seria molt més curta.

Les llums estaven molt prop, ja tornava a tindre calor i sabia que estava en la 13a posició i l’alegria va acabar de ser completa quan vaig mirar el rellotge: 5h1x’!!!! Vaig flipar, faria gairebé 45 minuts menys que l’any passat, 1 min/km de rebaixa. Va ser un d’aquests moments que expliques quan li vols fer entendre a algú perquè t’agrada tant córrer. L’emoció t’arriba a tot arreu, els ulls s’humitegen, estàs a un núvol. Última corva, pujada d’escales i final. Indescriptible.

El post cursa tant agradable com sempre, comentant la jugada amb tothom, alegrant-te pels resultats dels companys, amics i coneguts, dutxa “reparadora”, pà amb tomaca, pernil, formatge… el de sempre.

Aquest any la nit continuava i vaig haver de marxar ràpid cap al poble on feien l’elecció de la Reina de Festes i havia d’acompanyar a la nostra pubilla. Visita a la festa de la Lluna i finalment, a les 4 tocades entràvem a casa. Un gran dia/nit que espero poder repetir durant molts d’anys.

Més fotos del Refugi de Clotes aquí.
Categories:Uncategorized

Una altra Travessia Nocturna

7 07UTC Juny 07UTC 2009 Deixa un comentari

Fa aproximadament vaig córrer la meua primera cursa de muntanya. No era una cursa qualsevol, de fet no és ni una cursa, era la Travessia Nocturna Fredes Paüls. Tota una aventura i un gran repte. Vaig aconseguir arribar a Paüls en 7h i 20 minuts, amb un cansament increïble i amb un mal de cames que quasi no em va deixar ni dormir.
L’any passat, un any després del debut, ja havia corregut bastantes carreres, començàvem a ser un grupet més nombrós i els nervis de la primera vegada es transformaven en nervis per veure com aniria, si podria rebaixar el temps, com els aniria als companys, etc. El resultat va ser molt bo, vaig rebaixar la marca 1h i 22′ (gairebé 2′ per quilòmetre). A més, aquesta vegada érem més colla, i resulta molt emocionant esperar l’arribada dels amics, que a més debutaven en una cursa de tanta distància. Al final van arribar tots, cansats però molt satisfets i vam baixar amb mon pare cap al poble i una visita llampec a les festes de la Raval.

Ahir tocava tercera edició i va tornar a ser molt diferent de les anteriors. Aquest any la travessia és un pas més dintre de l’entrenament per a l’Ultra Trail d’Andorra. Això significa preparar-la i correr-la de forma diferent. La preparació no ha existit, he fet una setmana normal d’entrenaments, sense disminuir el volum ni canviar res. A l’hora de córrer, surts sabent que ho podries fer millor, però que l’important és acabar-la sense lesions i arribar el suficientment bé per poder seguir entrenant la setmana següent. Amb aquestes premises vam començar la marxa.

Preparant-nos abans de la sortida.

Preparant-nos abans de la sortida.

De sortida vaig veure que no anava bé, em notava pesat de cames i amb la panxa massa plena. A més, un costipat que vaig arrosegant tota la setmana no em deixava respirar del tot bé. Tot i això (poc més que petites excuses) no anava a mal ritme i confiava en anar fent quilòmetres i sentir-me una mica millor. Em vaig prohibir mirar el temps i anava repassant mentalment el que ens quedava. Vaig passar l’avituallament de la Cova del Vidre i pujant cap a Pallers vaig anar trobant-me millor. A Caro vaig menjar una mica i va arribar el moment dur del dia. Va ser sortir de l’avituallament i posar-se a ploure amb ganes… (demà més)

Categories:Curses, personal
%d bloggers like this: