Arxius

Archive for Octubre de 2009

Al servei de la gent

16 16UTC Octubre 16UTC 2009 Deixa un comentari

Aquest cap de setmana farà un any de la primera Cursa de Muntanya d’Ulldecona. A finals d’any farà 2 anys que Feliu i jo vam començar a donar forma al que avui coneixem com SudActiu. Amb la cursa de la setmana que ve haurem organitzat ja 4 activitats. Com és normal, al principi estàvem molt verds, molta feina i molts d’errors però amb ganes i il·lusió hem anat fent i, sincerament, crec que n’anem aprenent. Tot i això, sempre hi ha imprevistos. Coses que no surten tal i com desitges, coses que ignores i que descobreixes quan les necessites, nervis a flor de pell, tensió, … tot això forma part de la preparació i, de vegades, de l’execució de les activitats.

Per sort, sempre hi ha hagut algú que ens ha ajudat, sempre hem pogut fer un últim esforç per solucionar contratemps i poquet a poquet anem adquirint una experiència que ens permet arreglar més ràpid els problemes, disminuir-ne el nombre o demanar un favor a la persona que te’l pot fer.

Però no sempre les coses són tan boniques com semblen, no tothom reconeix la teua feina, de vegades t’equivoques i (de manera involuntària) algú en surt perjudicat i, això és el pitjor de tot, molt de tant en tant et trobes amb algú que et treu dels nervis. Avui m’he trobat amb una d’aquestes últimes persones; algú amb una posició de força de la qual s’aprofita i et crea un problema. Algú que possiblement creu que està fent la feina que li toca però que no sap interpretar la realitat, algú que no és, o no vol ser conscient, del mal moment que et fa passar ni de que està jugant amb la feina de molta gent.

Segur que trobarem la solució i que d’aquí dos setmanes el tema ja formarà part de l’experiència de que parlava abans, però necessitava explicar això per desfogar-me una mica i per ordenar una mica els meus pensaments i idees a través d’un text. Ho he aconseguit a mitges, fins que no haguem solucionat el contratemps no estaré del tot tranquil però sé que el sentit comú, les ganes de fer coses i la il·lusió estan del nostre costat. Tranquils, mentre tinguem ganes i il·lusió continuarem treballant i organitzant activitats amb la única recompensa i objectiu de fer que la gent s’ho passe bé fent esport i compartint la jornada amb altres companys i amics, encara que esperem no haver-nos de barallar trobar més vegades amb persones com la d’avui.

P.S. La persona de què parlo no és ningú del poble ni directament relacionat amb la cursa i segur que intenta fer la seua feina el millor que sap, però avui parlant amb ell m’he sentit ignorat, despreciat i trist per la seua forma d’actuar i per la poca voluntat de trobar solucions a problemes inexistents.

Categories:personal

Pujada al Montsià 09

1 01UTC Octubre 01UTC 2009 2 comentaris

Ja ha passat, un altre any (i ja en van 3) hem tornat a visitar Alcanar per gaudir de la millor d’una de les millors curses de muntanya de les nostres terres (cadascú tindrà la seua opinió i jo no sóc ningú per dir quina és la millor) i veure quines sorpreses ens havia preparat l’organització. La sorpresa (no va ser-ho del tot perquè la setmana passada vam entrenar-la) eren 2,8 quilòmetres destinats a allargar més la baixada prèvia a la Torreta per poder allargar aquesta pujada.

Si el recorregut ja era dur, amb el canvi ho és més. Les cares dels corredors durant i al acabar la cursa són un clar exemple d’aquesta dificultat. Personalment, va ser una de les curses on més he xalat aquest any. Des de la primera vegada, la Cursa d’Alcanar és la cursa de casa. El fet de passar pel terme d’Ulldecona i per llocs habituals d’entrenament i passeig, units a l’ambient guapíssim i a una organització perfecta fan que sempre estigue molt motivat per fer-ho bé. Aquesta temporada, degut a que els principals objectius eren Ultres, gairebé no havia pogut fer cap carrera del circuit al 100% i, tot i que no estic en un moment de forma òpitm, volia donar-ho tot. Tenia previst sortir fort, arribar el més ràpidament possible a la Torreta i a partir d’allí acabar com fos. I això va ser el que vaig fer. Va sortir-me molt bé i, gràcies a la motivació de que parlava abans, des de la Torreta fins al final encara vaig guanyar 4 o 5 posicons fins aconseguir la 15a posició final. Entre això i poder creuar la línia d’arribada portant a Agus al braç, tot el patiment quedava totalment compensat i es transformava de forma automàtica en alegria.

A partir d’aquí, esperar l’arribada de tots els companys de SudActiu (la classificació per equips continua molt complicada), xerrar amb amics que feia temps que no ens veiem, gaudir d’un massatge excel·lent i tot això acompanyat de tot el menjar i beure que volies. Un gran dia i un exemple per a tots els orgnitzadors de curses de muntanya.

Categories:Uncategorized
%d bloggers like this: