Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.
Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.
Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.
Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.
No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.
Molta sort a tots.
Agusjc's Blog 
Company, és admirable la teva manera d’esxpressar els sentiments a través de les paraules escrites. Estic segur que el fet d’escriure et funciona a l’hora de organitzar els pensaments i i sentir-te més alleugerit, si més no el teu acte segur que ajuda a algú, i és aquesta acció doble la que m’agrada tant.
Espero que aviat comencem a retrovar-no’s per les curses que tant ens agraden, totl i que hauré d’esforcar-me, he guanyat quasi 5 quilos, sóc un puto gordo hehehe. Però millor, a més esforç més satisfacció.
PD: ànim en els obligats moments de decaiment i continua escribint. Esque tot i que no ho haigis pensat mai tu em fas una mica de estimul per començar d’una vegada per totes a escriure el meu propi blog. Aviat el publicaré i espero que en donis un cop d’ull eh, hehehe.
Salut mestre!