Arxius

Archive for febrer de 2010

Elogi de la mediocritat

18 18UTC febrer 18UTC 2010 Deixa un comentari

Sóc un mediocre!! L’altre dia ho pensava. Des de la infància porto una vida immersa en la mediocritat. Gairebé mai he estat el millor en res.

Des de petit i en molts aspectes. Notes; bones però sempre hi havia algú millor (potser l’últim any va ser el millor, quin consol ;)), futbol; primer bé, després mal, després normal, total, res de l’altre mon; tennis, pos casi que el mateix; caràcter i sociabilitat bé, no sóc un marginat social però tampoc sóc l’alegria de la festa ni la pesona més coneguda del poble; físic, ni el més alt ni el més baix, ni el més prim ni el més groxiut, ni el més guapo ni el més feo (o sí?); feina, en tinc, que ja és molt, però tot i no queixar-me tamoc és la feina que somien tots els nens. En resum, el que deia abans, mediocritat per tot arreu.

Però el títol no deia “Elogi”?? On està la part bona? Doncs la part bona està en el conjunt. Tota aquesta mediocritat és la culpable de que estigue on i com estic ara. No puc queixar-me de res, puc gaudir d’una qualitat de vida altíssima i visc bons moments tots els dies i en tots els àmbits (també en visc de dolents, però per avui ja m’he pegat prou canya). En resum:

  • Amics. Els millors. Sé que tinc a qui recòrrer quan necessito alguna cosa i ells també saben que estaré al seu costat si els fa falta. Em sento molt afortunat d’haver trobat tots aquests grups d’amics; els de sempre, els adoptats gràcies a Emma, els de les universitats, inclús els de les feines, tots de 10.
  • Família(es). Igual. La de sempre és la culpable de que sigue com sóc. Hi hague més contacte o menys (eh Mireia!!) ens coneixem i estimem tal com som. Alguns més iguals, d’altres més diferents, tots igual d’importants i necessaris. La d’adopció també genial, no els vaig triar (jo vaig triar a Emma), però no els hagués pogut triar millor i a sobre m’accepten com sóc, que té mèrit!
  • Oci. Faig el que m’agrada, em sento bé i gaudeixo al màxim. Esport, festa (no molta), … Faig més coses de les que mai m’hagués pogut imaginar i encara tinc ganes i esperances de fer-ne moltes més.
  • Família JCB. Amb el que he explicat fins ara podria ser totalment feliç, però amb la família que hem creat supero tota la felicitat anterior. Emma és la culpable, Agus el millor regal que mai em faran i espero que “Txell?!?” encara el supere. No sé si podré explicar-ho correctament, però allò d’arribar a casa a les 3 després de treballar i vore vindre al nenet més guapo del món corrent i rient, que se’m tire damunt, agafar-lo al braç i que mentre se’m menja a besets em digue “papi t’astimo” no pot imaginar-se el valor que té. Jo pensava que això només passava a les películes, però em passa 3 o 4 vegades a la setmana (ara que som amics). Què més puc demanar?

I què té que vore la mediocritat? Pos no ho sé. Suposo que si hagués estat un estudiant brillant i/o superdotat seria un geni, però no tindria tot això. Si hagués estat esportista d’èlit hagués hagut de renunciar a moltes coses i tampoc estaria aquí. Si fos encara més guapo del que sóc (és broma), seria un cregut prepotent, etcètera.

Ja me direu que penseu, que jo tal i com he anat escribint el post m’he anat desconvencent i no estic massa segur del que he escrit 😉

Anuncis
Categories:Uncategorized
%d bloggers like this: