Regals

El diumenge a migdia, després d’haver acabat la Ultra Mític d’Andorra, anàvem a la zona on ens havien de donar l’obsequi de finishers, un premi per haver aconseguit acabar el nostre repte, una recompensa al que fem. Però aquest regal no era el que ens farà recordar aquest cap de setmana, el meu regal l’havia començat a rebre el dijous per la tarda, compartint viatge i base d’operacions en Lluc, trobant-nos en Juanjo Oliva al recollir el dorsals i aparcar la furgo al costat del seu cotxe. El regal havia continuat el divendres pel matí amb la sortida dels valents de la Ronda, una sortida on a més d’animar a Lluc i Juanjo, havia pogut donar forces al Jordi, amb qui havia compartit últimes hores a l’Emmona i on també em vaig trobar amb el Francesc, també conegut de l’Emmona i amb qui vaig poder xerrar després de la sortida i quedar per veure’ns a l’hora de recollir els nostres dorsals.

Parlem moltes vegades del companyerisme i el bon ambient que es respira a les curses de muntanya. Amb comptades excepcions, això és així, però no sempre és tan fàcil veure i no sempre es té la sort de conèixer a gent tant bona. Jo he tingut aquesta sort i he pogut tenir el meu regal abans de començar un repte com aquest, de 112km i més de 9000 mts de desnivell positiu. Deia que havia quedat amb el Francesc i l’Eli a les 10:30 per recollir els nostres dorsals i motxilles. Hi vaig anar abans, no podia dormir, i una vegada recollides les meues coses, vaig esperar-los a la porta. Ens trobem, fem la cua per recollir les seues coses i comencem a parlar de la cursa. Dubtes, nervis, curiositat, incertesa, tot es barreja per crear l’estat d’ànim que ens ataca abans de cada cursa, i que aquesta vegada és més marcat ja que tenim tot un dia, fins les 11 de la nit, per pensar en la sortida.

Anem xerrant, comentant la jugada i acabem amb una invitació per dinar, no em puc queixar, de dinar un plat fred al cotxe passo a tenir un plat calent a taula i companyia, segur que així el dia passa més ràpid. Marxo un moment fins al refugi de Sorteny, tinc ganes de veure i animar a Lluc, però no sé si arribaré a temps. Un quart de cotxe, mitja hora caminant i quan arribo fa 20 minuts que han passat, quina llàstima. Desfaig camí i medito entre anar a Arcalís o dinar. Com no he avisat que podia fer tard i no vull que m’esperin, decideixo anar a Ordino a dinar, potser després tinc temps de pujar fins Arcalís.

Dit i fet, quan arribo els macarrons ja brillen! Formatge, tonyina, carn, … no em falta de res. Qui m’ho havia de dir, millor companyia impossible i ja quasi són les 3, les hores volen. Ens tornem a separar, temps de migdiada, en el meu cas, viatge fins a Arcalís per veure a Lluc, per acabar tornant pel mateix camí després d’arribar 30 minuts després que ells, no estem de sort. Al tornar una estona de migdiada després de preparar les bosses que m’esperaran a la Margineda i a les Bordes d’Envalira. Cal estar concentrat i posar tot el que pugui fer falta, que avui no hi ha comodí en forma d’assistència personal. Aconsegueixo dormir mitja horeta, temps suficient per comprovar que el matalàs està punxat, ja que em desperto amb el cul al terra. Apartament 303 i anem altre cop junts cap al briefing. Poques novetats, però ambient de cursa i previsió del temps, tot és important per acabar de decidir roba i complements.

Arribaria l’hora de separar-nos, però el meu regal particular no acabava aquí, i acabo un altre cop a l’apartament per descansar, berenar/sopar i “amanir-me” (preparar-me) abans de la sortida. Realment estic molt agraït a l’Eli i el Francesc, abans de començar la Ultra ja em podia donar per satisfet, dos nous amics gràcies a les curses i un dia perfecte, espero poder compartir moltes curses amb ells.

Des de les 7 fins les 11 les hores passen més poc a poc, intentem dormir sense massa sort, menjar sense passar-se, nervis, ànims, mandra, … finalment anem cap a la zona de sortida, més coneguts, més ànims i una bona foto, on tots els que hi sortim vam aconseguir ser finishers, tot un èxit.

Durant la cursa vam tenir múltiples regals més; companys amb qui comparteixes hores i patiment, amics que pots acompanyar i admirar al mateix temps, patiment en no saber com estava Lluc, paisatges indescriptibles, dolor i satisfacció units, voluntaris i voluntàries que sempre se superen i un seguit de sensacions difícils d’explicar però que ens fan repetir una vegada i una altra aquestes aventures increïbles.

A l’arribada, vam anar repetint les emocions del principi, però amb un altre ordre i, aquest cop, ja definitives. Un honor poder arribar amb Juanjo i compartir les darreres hores de cursa amb tot un crack com ell, impressió i alegria al veure el temps i classificació del Francesc, incertesa per l’estat de Lluc que es transforma en admiració i satisfacció al veure’l arribar i obrir la porta de la furgo. Sinceritat al poder felicitar en persona al Francesc i també al Jordi, mentre estan esperant l’arribada de l’Eli, que fa un gran temps tot i que ella encara volia haver-ho fet millor (motivació perfecte per entrenar encara més fort i aprofitar l’experiència per millorar temps). Finalment, després d’un llarg matí en companyia, recollida d’obsequis, dinar en grup i, després de compartir conversa en altres companys, comencem a marxar direcció a les nostres terres, seguin la corrent del rius fins a casa, on reprendrem el curs de les coses, amb una altra aventura a l’esquena i ànims renovats per seguir tirant endavant amb el dia a dia.

Gran satisfacció, regals continuats i un grup que es va ampliant i que fa crèixer, de forma proporcional, la nostra afició per la muntanya, les curses i l’esforç compartit.

Anuncis

I’m back :)

Moltes curses, molts quilòmetres, bons moments, contacte amb la muntanya, ambient agradable, però sense aquelles sensacions tan difícils d’explicar i que ja enyorava, aquells moments en que et sents bé i assaboreixes el que estàs fent.
I estàs fent moltes coses, perquè córrer una Ultra no és posar una cama davant de l’altra una vegada i una altra fins creuar la línia d’arribada.

Córrer un Ultra és mentalitzar-se, és sortir tranquil, adaptar-te al ritme que toca, no obsessionar-se amb els qui et passen o envolten, concentrar-se en cada passa, veure on xafes, evitar cops i caigudes, evitar càstig muscular innecessari, és desconnectar per moments, però mantenir-te sempre despert per seguir les marques, és controlar l’esforç, és assegurar-se de menjar i beure correctament, és marcar-se objectius a curt termini mantenint la imatge del llarg termini, és superar mals moments, és regular els bons moments, és un gran esforç de cames però on tot depén del cap i és, en definitiva, poder combinar tot això amb el plaer que ens aporta poder participar en aquestes grans festes, poder fer nous amics cada dia, viure moments que se’t queden gravats per a molt de temps, històries per explicar i molts de riures que ja no ens treu ningú. També alguna llagrimeta, algun moment en que et venen a la ment altres coses i que amb l’esforç i cansament, surten les emocions amb molta facilitat, però això també ens agrada i fan especials aquestes curses.

Aquest cap de setmana, amb l’Ultra Trail de les Fonts, he tornat a viure totes aquestes emocions, he aconseguit posar-me dins de la cursa i gaudir-ne al màxim, vivint cada moment, cada soroll del bosc, cada olor, cada llum, cada canvi de vessant, cada poble apareixent a l’horitzó, les vistes del Delta, la respiració constant, el dolor de cames, la força pujant, l’atenció baixant i el gran plaer d’arribar.

Si a més d’aquestes sensacions individuals, li pots sumar el gran ambient viscut, el companyerisme amb la resta de corredors i la gran feina de tots els voluntaris i voluntàries, tenim un cap de setmana complet i per recordar, esperem poder gaudir-ne molts més, poder-los explicar i combinar amb tota la resta d’activitats que tant i tant ens agraden.
I per acabar, un eslògan publicitari que vaig llegir i compartir la setmana passada i que he pogut viure durant el cap de setmana, segur que us agrada: RUN HARD & Be nice to people.

Mal moment per a córrer

Fa uns quants dies que estava pensant el post i m’ha caigut del cel un vídeo genial que em va perfecte per il·lustrar-lo. Us el recomano i el podeu anar sentint mentre llegiu la meua modesta opinió (això les dones, que poden fer 2 coses a la vegada, els homes primer feu una cosa i després ja intentareu fer l’altra).


 

Vivim en una societat que valora l’esport, tothom el recomana i enveja els esportistes, tot són facilitats i qui no fa esport és perquè no vol. Si?, jo penso que no. Els nostres herois són futbolistes, 4 jugadors de bàsquet, 2 de tennis i algun altre que ara no em ve al cap, per tant, els esportistes són herois, no? No!  Hi ha algun heroi i la resta són drogats,  són molt dolents i alguns que no veuen que no tenen futur en l’esport.

Al mon aficionat i amateur encara s’està pitjor. En teoria, tots fem esport perquè ens agrada, però alguns tenen la sort de que els prometen que els pagaran, encara que no sempre els paguen, d’altres, tenen la sort de rebre algun ajut i patrocini, encara que de quan en quan se’ls retiren aquests petits suports i d’altres, pos a pagar-s’ho tot i a callar.

Evidentment, si no no em queixaria, jo estic a l’últim grup. Pago per fer esport, no demano ajuts a ningú i, només de quan en quan, em quedo una mica descansat explicant el que hi ha i fent callar alguna boqueta. També és veritat que m’encantaria rebre una ajudeta de quan en quan, encara que fos simbòlica i que em fes canviar de grup, però em temo que tardarà en arribar. Abans de continuar amb les queixes, i enllaçant una mica amb la història del vídeo, tinc la sort que m’agrada córrer. Bé, m’encanta córrer, anar en bici, nedar i fer qualsevol cosa on l’únic que compta és el meu esforç. Aquesta sort, com explica perfectament el vídeo, fa que la recompensa sigui molt superior al cost i em fa pensar que seguiré corrent per molts anys si el físic i el que no és físic m’ho permeten. Però tot i la recompensa, igualment hi ha coses que em fan enfadar i ara, aprofitant que comença l’any i el comptador està a zero, les posarem per escrit, per saber on estem, el suport que rebem els esportistes i la voluntat que s’ha de tenir per seguir fent esport:

  • Vull fer esport, m’he de federar. Com sobretot corro per muntanya, pago els 72 € de la llicència de la FEEC, que en teoria em serveix per córrer, fer BTT, escalada, alpinisme, etc. Però resulta que no, que si vaig a una marxa de BTT he de tornar a pagar, perquè la FCC té una altra llicència. Total, que si em faig mal (corrent, en bici o com sigue), he de preocupar-me d’avisar a la federació, si no ho faig, el CAP  o l’hospital facturaran la cura i em tocarà pagar-la a mi. És a dir, si et fas mal fent esport pagues, si et fas no fent esport ho tens gratis. Evidentment, si fas més d’un esport, has de tenir una llicència federativa de cada esport i anar pagant entre 50 i 100 € a l’any “per si de cas”.
  • Organitzo un esdeveniment esportiu; prepara’t. Assegurances, permisos, favors, patiments, … Gens recomanable si no tens molta il·lusió i molta gent en ganes de col·laborar.
  • Vols participar en una cursa que es fa lluny? A pagar. Un parell d’exemples personals (ho sento, és un blog personal això); acabo de participar a una cursa de 42 km a Font-Romeu, 330 km d’anar i 330 de tornar (amb peatges i gasolina), mínim una nit d’hotel (en van ser +) i el menjar, pago la inscripció (30 €) i em preocupo per a que conste el nom del meu poble a la inscripció i les classificacions, hem de fer país. La cursa perfecta, 2 o 3 caigudes però això és normal, la final 27è de la prova reina del cap de setmana (en total 1.200 inscrits en les 3 curses), i jo cap a casa d’allò més content (i 300 o 400 € menys). A l’estiu, repetiré al Pirineu, li tocarà a Andorra, allí seran 330 km més d’anar i 330 de tornar, les nits d’hotel (3 o 4 mínim), les sabates que hauré gastat des d’ara fins la cursa (dos parells a 100 € cadascun), la insripció (90 €) el material de la cursa (algun ja el tinc, però motxilla, paravent, manta de supervivència, …)  i al final, si ho aconsegueixo, una altra vegada el meu nom i el del meu poble a a la classificació i jo content i cap a casa, a explicar-ho al blog i comentar-ho als concerts de l’Ermita.
  • Però sortim a la tele, això no ho pot negar ningú. Ara estem en boca de tothom perquè les metges diuen que els esforços intensos prolongats poden provocar arítmies i altres problemes cardíacs. Només faltava això!! “ja ho deia jo que això no podia ser bo” i t’ho diu el tio que es passa les tardes al bar fent cerveses!! “Tant d’esport, tant d’esport.. esteu dolents”. Si ja ho sabem, però que no heu sentit el vídeo? Això ens agrada!! Que no és el millor per al cor? Ho tindrem en compte, però critiqueu a uns altres, que en teoria fer esport estava ben vist.

En definitiva, que correm per coses com les que diu el vídeo: Estan completamente locos; Se inscriben en todas las carreras pero saben que no ganarán ninguna, Respetan al último y al penúltimo, Conversan sin miedo durante horas con ellos mismos, Yo les he visto, no están bién! Ens agrada fer-ho i ho seguirem fent, però també ens agrada sentir-nos respectats, ens encanta sentir-nos valorats i estem cansats de màrtirs.

Salut!!