Arxius

Archive for the ‘Família’ Category

Un dia trist

24 24UTC Març 24UTC 2012 2 comentaris

Ja fa un any que ens vas deixar definitivament i una mica més que poc a poc havies deixat de ser tu. Un any en que has seguit formant part de la nostra vida, des del més quasi més petit, fins la quasi més gran i que se’ns ha fet difícil no tenir-te entre natros.

Per sort, l’impacte que vas aconseguir deixar-nos mai ens abandonarà i sé que una gran part de mi sempre tindrà present a l’avi Pepito, perquè cada dia hi ha molts moments en que puc aplicar tot el que ens vas ensenyar, totes les lliçons que ens donaves cada dia, les vivències que ens vas transmetre, experiències de joventut que ens explicaves combinant perfectament el toc humorístic amb la part educativa, els consells del teu pare, l’ètica aplicada a cada situació, la disciplina i la paciència, paciència infinita amb els teus set néts, passió, amor pels teus, … ni un defecte a ulls nostres, excepte quan el Barça et posava dels nervis o la política ens tornava a donar alguna decepció i el tabac, sí, també me’n recordo cada dia i en això no hi vam poder fer res.

Mil moments gravats a la memòria, començo a pensar i no acabaria mai; la lupa al cotxe per mirar els insectes a les fulles dels arbres, l’època de cireres a la Bassola, menjant cireres darrere la Dyane blava; les tardes de pesca a les Cases, quan et picàvem els dits amb un martellet per l’artrosis, la paella de diumenge amb llenya de taronger, i un llarg etcètera, que reneix els últims anys, en que et converteixes amb l’únic besavi del meu fill, i tornes a començar el cicle, el tornes a estimar amb tota la teua passió, li tornes a donar una lliçó rere una altra, segueixes sent un referent per a tots, també per a n’ell i jo no puc ser més feliç de veure-ho. Fins i tot ara, un any després, continues ensenyant-li coses, ha anat aprenent el cicle de la vida de forma accelerada, t’enyora i recorda a parts iguals i ens fa plorar a tots de quan en quan.

 

Imatge

Jo et devia aquest escrit, no el vaig saber fer abans, no vaig poder després i encara ara em costa, però te’l mereixes tant que no podia esperar més. He tingut la gran sort de tenir dos avis fantàstics. La sort de poder recordar-vos a cada moment, la sort de que fóssiu tan diferents amb els detalls, però tan iguals en la bondat que he pogut aprendre el doble i intentar, no sempre amb èxit, agafar el millor de cadascun: força física, respecte, esforç, anàlisi, empenta, lideratge, paciència, amor, passió, perseverança,… tants regals ens heu deixat que no podem sinó sentir-nos afortunats.

Només dos coses més. Primer, que els meus menuts t’hagin pogut conèixer, encara que Txell no en fos conscient, em fa estar orgullós i emprenyat a la vegada, les fotos amb ells són tresors, però una mica més de temps hagués segut genial. I segon, et cuidem a la teua Tina el millor que sabem, mai podrem ocupar el teu lloc, éreu la parella ideal, una altra lliçó que ens heu deixat, però li donem motius per mirar endavant i seguirem fent-ho, pots estar tranquil per això. Estic segur que era el que més et preocupava, però saps que també és forta i inesgotable i segueix sent la de sempre.

T’enyorem molt.

Anuncis
Categories:Família, personal Etiquetes: , , ,

Objectius, motivació i decepcions

23 23UTC gener 23UTC 2011 Deixa un comentari

Principi d’any, principi de temporada i moment de pensar en el que ens espera els propers 12 mesos, que volem fer, que pensem que farem i com intentarem fer-ho. Són uns moments molt importants, deixar-se portar pel destí pot ser més còmode, però tenint en compte que la majoria no creiem en la reencarnació i que això del més enllà ningú ha aconseguit comprovar-ho, penso que val la pena intentar aprofitar el temps que tenim per davant.

Feta la introducció, intentaré explicar perquè penso que són tan importants aquests moments, quins beneficis obtindrem si l’encertem i les conseqüències negatives d’un o diversos errors en les previsions.

Quan iniciem aquestes reflexions, pensem en uns objectius. Ho fem a casa, a nivell familiar, ho fem en la feina o amb els estudis, ho fem amb el nostre entreteniment i, fins i tot, ho fem a un nivell més general quan pensem que podem millorar de nosaltres mateixos. Aquests objectius, seran la nostra motivació, seran els que ens marcaran un camí, els que ens ajudaran a superar els moments difícils, els que ens donaran petites satisfaccions quan veiem que avancem, però també seran els que podran desmotivar-nos si passa el temps i no s’apropen, els que ens recordaran on volíem arribar i on ens estem quedant, els testimonis del nostre fracàs. Sabent això, hem d’intentar ser realistes al fixar-los, flexibles si cal canviar-los i suficientment intel·ligents per saber usar-los en el nostre benefici, però sense caure en la condescendència; només si fem tot això, tindrà sentit plantejar-se objectius.

Malauradament, la major part d’anys i per a la majoria de gent, no podrem assolir tots els objectius marcats a tots els nivells de la nostra vida. Hi haurà moltes vegades en que ens quedarem prop de fer-ho, d’altres ens quedarem molt lluny i, quan veurem el fracàs, un profund sentiment de decepció ens atacarà. És un sentiment perfectament normal, estic segur que fins i tot els grans triomfadors l’han sentit en alguna ocasió, però no l’han deixat créixer, s’hi han enfrontat i han treballat per donar-li la volta i transformar-lo en una motivació més, en un motiu més per seguir intentant-ho, per dedicar-hi un últim esforç, o un penúltim, que mai se sap el que vindrà.

Aquesta és la teoria, un text senzill i “amb final feliç”, de vegades molt difícil d’adaptar a la realitat, que és molt complexa, de vegades perversa i rematadament injusta, però que ve com ve.

Espero que us pugueu plantejar molts objectius i que siguen ben atractius, que treballeu per assolir-los i que ho aconseguiu. Jo ja ho he fet, de fet, jo sóc d’anar fent-ho contínuament, de fer una mica d’abstracció, intentar veure on estem, de recordar on m’agradaria estar i d’esforçar-me per aconseguir estar-hi. També és veritat que per algunes coses sóc més dur amb mi mateix i per a d’altres ho sóc menys o que per a algunes coses em costa menys esforçar-me i per a d’altres no hi ha manera, però és el que hi ha 😉

 

Categories:Curses, Família, feina, personal

Alts i baixos

18 18UTC Novembre 18UTC 2009 1 comentari

Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.

Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.

Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més  a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.

Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.

No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.

Molta sort a tots.

Emocinant i emocionat

11 11UTC Novembre 11UTC 2008 2 comentaris

Aquesta tarde he viscut un moment d’aquests que ens regala la vida i que amb tots els diners del món seria impossible de pagar. Estàvem a casa dels avis (meus) amb Agus petit i la ieia, esperant que arribes l’avi. Al petit li encanta anar-hi perquè pot veure una de les seues passions, el tractor, una de les primeres paraules que va aprendre i la segona (la primera, evidentment, és mama) que més diu al llarg del dia. Els avis també estan encantats de poder-lo veure com més dies millor i a mi no em costa res pujar-lo i passar-m’hi un ratet o fer alguna altra cosa i tornar més tard a recollir-lo.
El regal de que us parlava l’he rebut quan ha arribat l’avi i Agus s’ha posat nerviós de l’emoció. En aquest moment, he agafat una mica de perspectiva i he analitzat el que estava veient. D’una banda 82 anys d’avi arribant a les 8 pm de descarregar a la cooperativa les olives que ha estat collint durant tot el dia, una feina que a molts joves d’avui en dia ens faria por i que ell fa per amor a la terra. A l’altra banda el meu tresor, un jovenet de 15 mesos que porta el cognom del seu besavi i que enamora només de mirar-lo. Al cap d’un minut ja estaven els dos camí del tractor, un tractor que uneix quatre generacions de la nostra família. Com més hi penso més m’emociono.
De moment ho deixo aquí, penjo les fotos (de poca qualitat però és l’únic que he pogut fer) i queda pendent la reflexió per un altre dia. Això sí, avui dormiré feliç pel meu regal d’aniversari avançat.

Tractor i avis
Categories:Família, personal Etiquetes: , ,
%d bloggers like this: