Contrastos

Molt de temps, massa, ha passat des de l’última entrada, una entrada molt comentada que, precisament per això, m’ha fet més difícil tornar a escriure. Però aquesta setmana, mirant la data d’aquesta última entrada m’he decidit a tornar a escriure.

Si a aquestes ganes li afegim l’intens dia que vaig viure dijous, llevant-me a les 5 i arribant a casa a les 22 tocades, passant nervis ja des de primera hora quan no trobava les claus del cotxe, assistint a un Fòrum amb algunes de les persones més influents (i amb més poder) del nostre país, dinant ràpidament i escoltant durant la tarda als responsables del Servei d’Ocupació de Catalunya i del Programa de Desenvolupament Local, me trobo en que tinc el material suficient per escriure un post interessant (com a mínim per a mi).

Al títol parlo de contrastos perquè aquesta és la sensació en que vaig acabar el dia (tornar en tren en dóna la possibilitat de reflexionar sobre el que has sentit i t’han explicat durant el dia). Pel matí vam assistir al Fòrum Catalunya Món, espai on gent tan coneguda com Antoni Brufau (Repsol-YPF), Salvador Alemany (Abertis), Pedro Nueno (IESE), Jaume Roures (Mediapro), Josep Huguet (DIUE) i altres ponents van donar el seu punt de vista sobre la nostra situació econòmica, la nostra competitivitat i el nostre futur en el marc de l’economia global. Per estrany que pugui semblar, els ponents van fer un dibuix moderadament optimista de la nostra situació, van argumentar aquest discurs i van explicar-nos el que ells consideren important per encarar aquest futur de manera adequada. És veritat que en alguna ocasió van ser una mica obscens amb els seus comentaris (com dir que la nostra economia té unes bases sòlides quan estem al 18-20% d’atur), però en línies generals van ser aportacions interessants, anàlisis acurats i punts de vista a tenir en compte per la importància de les persones que els feien i per la perspectiva que poden tenir ells des de la seua situació (molt diferent de la nostra).

El contrast va venir a la tarda, a la seu del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), el lloc on cada nou aturat representa un drama i cada nou ocupat un èxit, la primera línia de la lluita contra l’atur i on s’és més conscient de la dramàtica situació que està vivint la nostra economia. Allí no serveixen de res els grans discursos o els titulars de premsa i el contrast amb el matí va ser molt fort. Per si amb els conceptes no n’hi havia prou, el decorat acabava de marcar les diferències. Al matí l’Auditori, tratges, corbates, grans pantalles, bon so, cofee-breaks, etc., a la tarda un soterrani, tothom més informal, el menjador de l’edifici i contacte directe entre els que parlaven i els que escoltàvem.

El que fa reflexionar de tot plegat és que tant al matí com a la tarda estaven parlant de la mateixa realitat, que els que en parlaven tenen tots responsabilitats en la presa de decisions, però que tenen percepcions molt diferents d’aquesta realitat, prioritats diferents i, en alguns casos, interessos també diferents. Jo, personalment, em quedo amb les reflexions de la tarda, amb les dels que veuen gent a les OTG, amb els que veuen les xifres d’atur com un fracàs personal o els nous contractes com a petits èxits, amb els que treballen cada dia per intentar solucionar problemes dels altres.

Tranquils, ni visc als núvols ni ahir vaig passar-me amb les cerveses, tot això és una mica utòpic i, possiblement, si la setmana que ve tornés a escriure sobre això escriuria de forma diferent, però avui m’ha sortit així. Per cert, m’agradaria molt veure un debat entre alguns del matí i algú de la tarda, seria MOLT interessant, però em sembla que també és molt difícil fer baixar els Déus a la terra.

Fins aviat!!

Anuncis

Admiració

Ja torno a ser aquí, han passat bastants de dies, però el temps és un bé escàs i si no escric al bloc és perquè tinc altres coses a fer, així que desitjarem seguir tenint tantes coses a fer i no perdrem més temps a vore si ens quedarà l`apunt a mitges.
La majoria de gent que escrivim blocs intentem fer-ho el millor possible i ens agrada molt quan algú ens diu que li ha agradat el que hem escrit i com ho hem fet. L’altre dia sentia una escriptora dient que tothom que publica un text és una mica exhibicionista, i hi estic d’acord.
Seguint amb el tema, per escriure bé cal llegir. Llegir molt, llegir per veure errades i intentar no repetir-les, però sobretot llegir gent que et puga servir d’exemple i que t’ofereixen recursos i lliçons a cada article, llibre, apunt, etc.
Avui, com faig molts de dies, he llegit el Mail Obert de Vicent Partal a Vilaweb i, també com molts de dies, no he pogut evitar de pensar… SI ETS BO!!
No parlo sobre la seua opinió, que en principi i tot i que no estic massa posat en el tema, comparteixo. Però la forma com aplaudeix i felicita l’organització de la manifestació d’ahir és brillant. Les paraules adequades, els elogis merescuts i la magnífica forma de transmetre els seus sentiments es mereixen la meua felicitació més sincera.

Per la meua part, seguiré intentant aprendre dels mestres i la setmana que ve intentaré explicar-vos l’aventura d’aquest cap de setmana entre la Selva del Camp i les Muntanyes de Prades. Per si no fos prou en la distància i el desnivell sembla que la meteorologia també es vol afegir a la festa. La cosa promet!

Carreró sense sortida

Ja hi tornem a ser. El president del Parlament Europeu Hans-Gert Pottering ens ha tancat una altra porta, la defensa del català heu de fer-la a Espanya, ha dit i, com si fóssem una pilota de tennis, ens ha enviat una altra vegada a Madrid.

Però natros estem cansats d’anar a Madrid, ja ens han enganyat massa vegades, ja ens han venut massa motos, ja portem massa anys esperant el moment adequat, esperant un canvi que ni arriba ni arribarà. Estem en un carreró sense sortida, què farem??

Doncs farem el que es fa quan et trobes en un cul de sac: girarem 180º i tornarem a la sortida. No hi ha altra opció, no ens podem pegar més cops contra la mateixa paret. Tornarem al carrer principal, aquell que fa 300 anys que ens van obligar a deixar, aquell per on van els pobles lliures i que en els últims 20 anys ha vist com hi entraven més de 30 nous estats: Armènia, Azerbaitjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Sèrbia, Montenegro, Eslovènia, Namíbia,Iemen, Illes Marshall, Micronèsia, R. Txeca, R. Eslovaca, Eritrea, Palau, Timor Oriental i Kosovo.

Ells ho han aconseguit, natros també ho farem. No tenim altra opció, no ens n’han deixat cap quan en siguem conscients i caminarem en la direcció que toca ja no ens podran parar. Gràcies senyor Pötering, ens ha estalviat esforços.

I una última cosa, sobre les seues paraules de que la nostra independència debilitaria la Unió, suposo que no ho deia seriosament. Si el que vol és unitat i fortalesa té molta feina a fer abans que posar-se amb una hipotètica fragmentació dels estats membres. Des de la meua modesta opinió, precisament la culpa de la debilitat de la Unió és la incapacitat de treure poder als grans estats (França, Espanya, Alemanya, Itàlia, …) i donar-lo a les institucions comunitàries. Mentre els grans puguen limitar la capacitat de decisió de les majories la Unió Política no avançarà.

Per tant, el camí és treure poder als estats i donar-lo a les persones. Posis a treballar en aquesta direcció i natros ja treballarem en la nostra i quan ens tornéssem a trobar ja en parlarem.