Elogi de la mediocritat

Sóc un mediocre!! L’altre dia ho pensava. Des de la infància porto una vida immersa en la mediocritat. Gairebé mai he estat el millor en res.

Des de petit i en molts aspectes. Notes; bones però sempre hi havia algú millor (potser l’últim any va ser el millor, quin consol ;)), futbol; primer bé, després mal, després normal, total, res de l’altre mon; tennis, pos casi que el mateix; caràcter i sociabilitat bé, no sóc un marginat social però tampoc sóc l’alegria de la festa ni la pesona més coneguda del poble; físic, ni el més alt ni el més baix, ni el més prim ni el més groxiut, ni el més guapo ni el més feo (o sí?); feina, en tinc, que ja és molt, però tot i no queixar-me tamoc és la feina que somien tots els nens. En resum, el que deia abans, mediocritat per tot arreu.

Però el títol no deia “Elogi”?? On està la part bona? Doncs la part bona està en el conjunt. Tota aquesta mediocritat és la culpable de que estigue on i com estic ara. No puc queixar-me de res, puc gaudir d’una qualitat de vida altíssima i visc bons moments tots els dies i en tots els àmbits (també en visc de dolents, però per avui ja m’he pegat prou canya). En resum:

  • Amics. Els millors. Sé que tinc a qui recòrrer quan necessito alguna cosa i ells també saben que estaré al seu costat si els fa falta. Em sento molt afortunat d’haver trobat tots aquests grups d’amics; els de sempre, els adoptats gràcies a Emma, els de les universitats, inclús els de les feines, tots de 10.
  • Família(es). Igual. La de sempre és la culpable de que sigue com sóc. Hi hague més contacte o menys (eh Mireia!!) ens coneixem i estimem tal com som. Alguns més iguals, d’altres més diferents, tots igual d’importants i necessaris. La d’adopció també genial, no els vaig triar (jo vaig triar a Emma), però no els hagués pogut triar millor i a sobre m’accepten com sóc, que té mèrit!
  • Oci. Faig el que m’agrada, em sento bé i gaudeixo al màxim. Esport, festa (no molta), … Faig més coses de les que mai m’hagués pogut imaginar i encara tinc ganes i esperances de fer-ne moltes més.
  • Família JCB. Amb el que he explicat fins ara podria ser totalment feliç, però amb la família que hem creat supero tota la felicitat anterior. Emma és la culpable, Agus el millor regal que mai em faran i espero que “Txell?!?” encara el supere. No sé si podré explicar-ho correctament, però allò d’arribar a casa a les 3 després de treballar i vore vindre al nenet més guapo del món corrent i rient, que se’m tire damunt, agafar-lo al braç i que mentre se’m menja a besets em digue “papi t’astimo” no pot imaginar-se el valor que té. Jo pensava que això només passava a les películes, però em passa 3 o 4 vegades a la setmana (ara que som amics). Què més puc demanar?

I què té que vore la mediocritat? Pos no ho sé. Suposo que si hagués estat un estudiant brillant i/o superdotat seria un geni, però no tindria tot això. Si hagués estat esportista d’èlit hagués hagut de renunciar a moltes coses i tampoc estaria aquí. Si fos encara més guapo del que sóc (és broma), seria un cregut prepotent, etcètera.

Ja me direu que penseu, que jo tal i com he anat escribint el post m’he anat desconvencent i no estic massa segur del que he escrit 😉

Anuncis

Alts i baixos

Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.

Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.

Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més  a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.

Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.

No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.

Molta sort a tots.

Pujada al Montsià 09

Ja ha passat, un altre any (i ja en van 3) hem tornat a visitar Alcanar per gaudir de la millor d’una de les millors curses de muntanya de les nostres terres (cadascú tindrà la seua opinió i jo no sóc ningú per dir quina és la millor) i veure quines sorpreses ens havia preparat l’organització. La sorpresa (no va ser-ho del tot perquè la setmana passada vam entrenar-la) eren 2,8 quilòmetres destinats a allargar més la baixada prèvia a la Torreta per poder allargar aquesta pujada.

Si el recorregut ja era dur, amb el canvi ho és més. Les cares dels corredors durant i al acabar la cursa són un clar exemple d’aquesta dificultat. Personalment, va ser una de les curses on més he xalat aquest any. Des de la primera vegada, la Cursa d’Alcanar és la cursa de casa. El fet de passar pel terme d’Ulldecona i per llocs habituals d’entrenament i passeig, units a l’ambient guapíssim i a una organització perfecta fan que sempre estigue molt motivat per fer-ho bé. Aquesta temporada, degut a que els principals objectius eren Ultres, gairebé no havia pogut fer cap carrera del circuit al 100% i, tot i que no estic en un moment de forma òpitm, volia donar-ho tot. Tenia previst sortir fort, arribar el més ràpidament possible a la Torreta i a partir d’allí acabar com fos. I això va ser el que vaig fer. Va sortir-me molt bé i, gràcies a la motivació de que parlava abans, des de la Torreta fins al final encara vaig guanyar 4 o 5 posicons fins aconseguir la 15a posició final. Entre això i poder creuar la línia d’arribada portant a Agus al braç, tot el patiment quedava totalment compensat i es transformava de forma automàtica en alegria.

A partir d’aquí, esperar l’arribada de tots els companys de SudActiu (la classificació per equips continua molt complicada), xerrar amb amics que feia temps que no ens veiem, gaudir d’un massatge excel·lent i tot això acompanyat de tot el menjar i beure que volies. Un gran dia i un exemple per a tots els orgnitzadors de curses de muntanya.