Elogi de la mediocritat

18 18UTC febrer 18UTC 2010 Deixa un comentari

Sóc un mediocre!! L’altre dia ho pensava. Des de la infància porto una vida immersa en la mediocritat. Gairebé mai he estat el millor en res.

Des de petit i en molts aspectes. Notes; bones però sempre hi havia algú millor (potser l’últim any va ser el millor, quin consol ;)), futbol; primer bé, després mal, després normal, total, res de l’altre mon; tennis, pos casi que el mateix; caràcter i sociabilitat bé, no sóc un marginat social però tampoc sóc l’alegria de la festa ni la pesona més coneguda del poble; físic, ni el més alt ni el més baix, ni el més prim ni el més groxiut, ni el més guapo ni el més feo (o sí?); feina, en tinc, que ja és molt, però tot i no queixar-me tamoc és la feina que somien tots els nens. En resum, el que deia abans, mediocritat per tot arreu.

Però el títol no deia “Elogi”?? On està la part bona? Doncs la part bona està en el conjunt. Tota aquesta mediocritat és la culpable de que estigue on i com estic ara. No puc queixar-me de res, puc gaudir d’una qualitat de vida altíssima i visc bons moments tots els dies i en tots els àmbits (també en visc de dolents, però per avui ja m’he pegat prou canya). En resum:

  • Amics. Els millors. Sé que tinc a qui recòrrer quan necessito alguna cosa i ells també saben que estaré al seu costat si els fa falta. Em sento molt afortunat d’haver trobat tots aquests grups d’amics; els de sempre, els adoptats gràcies a Emma, els de les universitats, inclús els de les feines, tots de 10.
  • Família(es). Igual. La de sempre és la culpable de que sigue com sóc. Hi hague més contacte o menys (eh Mireia!!) ens coneixem i estimem tal com som. Alguns més iguals, d’altres més diferents, tots igual d’importants i necessaris. La d’adopció també genial, no els vaig triar (jo vaig triar a Emma), però no els hagués pogut triar millor i a sobre m’accepten com sóc, que té mèrit!
  • Oci. Faig el que m’agrada, em sento bé i gaudeixo al màxim. Esport, festa (no molta), … Faig més coses de les que mai m’hagués pogut imaginar i encara tinc ganes i esperances de fer-ne moltes més.
  • Família JCB. Amb el que he explicat fins ara podria ser totalment feliç, però amb la família que hem creat supero tota la felicitat anterior. Emma és la culpable, Agus el millor regal que mai em faran i espero que “Txell?!?” encara el supere. No sé si podré explicar-ho correctament, però allò d’arribar a casa a les 3 després de treballar i vore vindre al nenet més guapo del món corrent i rient, que se’m tire damunt, agafar-lo al braç i que mentre se’m menja a besets em digue “papi t’astimo” no pot imaginar-se el valor que té. Jo pensava que això només passava a les películes, però em passa 3 o 4 vegades a la setmana (ara que som amics). Què més puc demanar?

I què té que vore la mediocritat? Pos no ho sé. Suposo que si hagués estat un estudiant brillant i/o superdotat seria un geni, però no tindria tot això. Si hagués estat esportista d’èlit hagués hagut de renunciar a moltes coses i tampoc estaria aquí. Si fos encara més guapo del que sóc (és broma), seria un cregut prepotent, etcètera.

Ja me direu que penseu, que jo tal i com he anat escribint el post m’he anat desconvencent i no estic massa segur del que he escrit 😉

Anuncis
Categories:Uncategorized

7x24x365

19 19UTC Desembre 19UTC 2009 Deixa un comentari

Des de fa molt de temps uso com a pàgina d’inici habitual el lector Netvibes. Allí tinc les fonts RSS de molts blocs i pàgines que pel que sigue em semblen interessants i/o m’agraden. Fa poc, han començat a provar la versió amb format Reader i la veritat és que m’agrada molt. Tot aquesta explicació una mica estranya ve perquè una de les opcions que permet aquesta versió és la de marcar entrades per llegir més tard. Amb aquesta opció puc senyalar les entrades que considero interessants i més tard les recupero per comentar-les i treure’ls profit.

Una d’aquestes entrades, precisament aquesta que us enllaço la vaig trobar particularment interessant i motivadora, a més d’estar relacionada amb un tema que últimament tracto bastant a la feina i al dia a dia. El bloc en qüestió és d’un jove emprenedor establert a Texas i que ha fet fortuna creant i venent negocis. Amb els diners que ha guanyat es dedica a patrocinar projectes que li semblen interessants, dirigir el seu equip d’NBA, emprendre nous negocis i escriure al seu bloc, una barreja d’opinió, arrogància, vivències i consells.

L’article a que faig referència hauria de llegir-lo qualsevol emprenedor o persona amb ganes de ser-ho. Comença explicant que juga habitualment a bàsquet perquè li encanta competir, perquè descarrega tensions i li serveix com a vàlvula d’escapament i moment de reflexió. Però aleshores comença a explicar que és el que realment sacia el seu instint competitiu, on treu el millor de si mateix i li exigeix la màxima atenció i dedicació. I és l’esport dels negocis. Un esport sense normes, on competeixes amb i contra un nombre il·limitat de rivals, durant un temps també il·limitat i sense un sistema de puntuació definit. Un esport que es juga 24 hores al dia, 7 dies a la setmana i 365 dies a l’any. Un joc on no et pots relaxar, on cada dia has de guanyar; una competició que fa girar tota la teua vida, tot allò que fas o deixes de fer al seu voltant.

Després d’una enumeració de tot allò que considera clau explica com d’afortunat se sent de disposar d’un coixí financer que li ha permès passar d’aquesta dedicació 24x7x365 a 18x7x365 i posar la família com a primera prioritat.

Si sou emprenedors i us pregunteu perquè, si us falta una mica de motivació o si esteu a punt de fer el pas, dediqueu-li el temps suficient a la lectura del post, segur que no us en penediu.

Categories:feina, personal

Alts i baixos

18 18UTC Novembre 18UTC 2009 1 comentari

Fa menys de 15 dies, mentre corria sol, de nit i amb vent i fred em van venir al cap molts de records de les Grans Curses d’aquest any. Aquelles en que la solitud (no sempre), el fred (quasi sempre) i la nit m’havien acompanyat. En contra del que pugue semblar, el record era fantàstic, em vaig sentir afortunat de poder fer el que m’agrada, de sentir-me bé mentre ho faig i de rebre la recompensa en forma de satisfacció personal al acabar els reptes.

Aprofitant aquesta sensació agradable, vaig pensar en que no podia queixar-me de res. Tinc una família genial (i en possibilitats de créixer). Tinc una bona feina i que la majoria de dies gaudeixo fent, amb moments frenètics però també en grans recompenses per a mi i per a molta més gent. Tinc suficients amics i bons, algun dels quals feia poc em passava la gran responsabilitat d’explicar-me un moment difícil i demanar-me consell, senyal inequívoc de que per algú la meua opinió compta i això reconforta molt. Aquesta situació global em permet gaudir de la vida i dels petits plaers que em va proporcionant, en forma d’experiències, hobbies i relacions.

Però tot era massa bonic i en menys de 7 dies dos fets molt concrets m’han ensenyat que la felicitat i la tristesa més profunda sempre estan molt més  a prop del que et penses. Dolor, llàgrimes i patiment entre les persones que més estimes i un gran buit molt difícil de tornar a omplir.

Aquests cops et canvien la vida. De cop t’enfrontes a una situació per a la qual no estàs preparat. Una situació que no desitges per a ningú, però que t’ha tocat patir a tu. I ho fas, has de fer-ho. Ho passes mal, pateixes, però de cop te n’adones que no estàs sol. Que tens molta gent al costat que farà tot el que podrà i més per ajudar-te. Poc a poc aniràs superant el pitjor (cadascú a una velocitat perquè tots som diferents), et retrobaràs amb la felicitat, tornaràs a passar bons moments i aconseguiràs construir-te una nova realitat. Serà diferent de l’anterior, però com deia aquell “ni millor ni pitjor, diferent”.

No sé si he aconseguit explicar-me, és molt difícil descriure aquests moments, però per això em serveix el meu bloc personal, per dir el que penso quan en tinc ganes i això és el que he fet. Espero poder escriure aviat sobre coses més alegres, retrobar-me amb sensacions com les que explicava al principi i, sobretot, que els qui més estan patint també s’hi puguen retrobar algun dia. Per la meua part faré tot el que podré per aconseguir-ho i espero poder ajudar.

Molta sort a tots.

Al servei de la gent

16 16UTC Octubre 16UTC 2009 Deixa un comentari

Aquest cap de setmana farà un any de la primera Cursa de Muntanya d’Ulldecona. A finals d’any farà 2 anys que Feliu i jo vam començar a donar forma al que avui coneixem com SudActiu. Amb la cursa de la setmana que ve haurem organitzat ja 4 activitats. Com és normal, al principi estàvem molt verds, molta feina i molts d’errors però amb ganes i il·lusió hem anat fent i, sincerament, crec que n’anem aprenent. Tot i això, sempre hi ha imprevistos. Coses que no surten tal i com desitges, coses que ignores i que descobreixes quan les necessites, nervis a flor de pell, tensió, … tot això forma part de la preparació i, de vegades, de l’execució de les activitats.

Per sort, sempre hi ha hagut algú que ens ha ajudat, sempre hem pogut fer un últim esforç per solucionar contratemps i poquet a poquet anem adquirint una experiència que ens permet arreglar més ràpid els problemes, disminuir-ne el nombre o demanar un favor a la persona que te’l pot fer.

Però no sempre les coses són tan boniques com semblen, no tothom reconeix la teua feina, de vegades t’equivoques i (de manera involuntària) algú en surt perjudicat i, això és el pitjor de tot, molt de tant en tant et trobes amb algú que et treu dels nervis. Avui m’he trobat amb una d’aquestes últimes persones; algú amb una posició de força de la qual s’aprofita i et crea un problema. Algú que possiblement creu que està fent la feina que li toca però que no sap interpretar la realitat, algú que no és, o no vol ser conscient, del mal moment que et fa passar ni de que està jugant amb la feina de molta gent.

Segur que trobarem la solució i que d’aquí dos setmanes el tema ja formarà part de l’experiència de que parlava abans, però necessitava explicar això per desfogar-me una mica i per ordenar una mica els meus pensaments i idees a través d’un text. Ho he aconseguit a mitges, fins que no haguem solucionat el contratemps no estaré del tot tranquil però sé que el sentit comú, les ganes de fer coses i la il·lusió estan del nostre costat. Tranquils, mentre tinguem ganes i il·lusió continuarem treballant i organitzant activitats amb la única recompensa i objectiu de fer que la gent s’ho passe bé fent esport i compartint la jornada amb altres companys i amics, encara que esperem no haver-nos de barallar trobar més vegades amb persones com la d’avui.

P.S. La persona de què parlo no és ningú del poble ni directament relacionat amb la cursa i segur que intenta fer la seua feina el millor que sap, però avui parlant amb ell m’he sentit ignorat, despreciat i trist per la seua forma d’actuar i per la poca voluntat de trobar solucions a problemes inexistents.

Categories:personal

Pujada al Montsià 09

1 01UTC Octubre 01UTC 2009 2 comentaris

Ja ha passat, un altre any (i ja en van 3) hem tornat a visitar Alcanar per gaudir de la millor d’una de les millors curses de muntanya de les nostres terres (cadascú tindrà la seua opinió i jo no sóc ningú per dir quina és la millor) i veure quines sorpreses ens havia preparat l’organització. La sorpresa (no va ser-ho del tot perquè la setmana passada vam entrenar-la) eren 2,8 quilòmetres destinats a allargar més la baixada prèvia a la Torreta per poder allargar aquesta pujada.

Si el recorregut ja era dur, amb el canvi ho és més. Les cares dels corredors durant i al acabar la cursa són un clar exemple d’aquesta dificultat. Personalment, va ser una de les curses on més he xalat aquest any. Des de la primera vegada, la Cursa d’Alcanar és la cursa de casa. El fet de passar pel terme d’Ulldecona i per llocs habituals d’entrenament i passeig, units a l’ambient guapíssim i a una organització perfecta fan que sempre estigue molt motivat per fer-ho bé. Aquesta temporada, degut a que els principals objectius eren Ultres, gairebé no havia pogut fer cap carrera del circuit al 100% i, tot i que no estic en un moment de forma òpitm, volia donar-ho tot. Tenia previst sortir fort, arribar el més ràpidament possible a la Torreta i a partir d’allí acabar com fos. I això va ser el que vaig fer. Va sortir-me molt bé i, gràcies a la motivació de que parlava abans, des de la Torreta fins al final encara vaig guanyar 4 o 5 posicons fins aconseguir la 15a posició final. Entre això i poder creuar la línia d’arribada portant a Agus al braç, tot el patiment quedava totalment compensat i es transformava de forma automàtica en alegria.

A partir d’aquí, esperar l’arribada de tots els companys de SudActiu (la classificació per equips continua molt complicada), xerrar amb amics que feia temps que no ens veiem, gaudir d’un massatge excel·lent i tot això acompanyat de tot el menjar i beure que volies. Un gran dia i un exemple per a tots els orgnitzadors de curses de muntanya.

Categories:Uncategorized

Una tarda d’estiu

29 29UTC Agost 29UTC 2009 Deixa un comentari

Divendres a les 17:30, després d’una setmana laboral molt important i bastant exigent comença el cap de setmana. Entre la mandra de l’estiu, el problema a l’ull i altres petites coses he entrenat poc i en tinc ganes. Per l’altre costat, la mandra segueix present i costa decidir-se a sortir totsol. Finalment, i quan s’apropa l’hora en que ja serà massa tard decideixo sortir a córrer un ratet.
Surto i el cap es posa a funcionar, com em passa moltes vegades el primer pensament afecta als blocs:
– Què podria escriure? A quin bloc?
– Ja ho sé, puc parlar del curiós que resulta la mandra de sortir a entrenar i l’enrabiada de no sortir.

Reunir els ànims per sortir costa, és estiu, fa calor, no has quedat, … Però per l’altre costat saps que si no surts després et sabrà mal, que suar una mica i estirar les cames t’encanta i que a casa tampoc tens res millor que fer. Si el dia anterior ja has estat en la mateixa situació i no has sortit, la frustració de no sortir pot ser més gran, però és que al mes d’agost sortir sol costa molt… El bucle pot ser infinit!

Ja tinc un tema i sembla que és bo per al bloc personal (aquest mateix que estàs llegint). Mentrestant, ja estic pujant al Castell per la drecera. Només començar a córrer m’he notat molèsties a un genoll i a la planta del peu. Ara ja no me’n fa, però tenia un altre tema:

Estàs tres o 4 mesos entrenant i corrent molt. Cursa, sortida, cursa, entrenament, … Molta intensitat i reptes molt importants superats amb pocs (per no dir cap) problema físic. Ara, t’agafes l’agost en molta calma, descans, estirar les cames, rodar en bici, caminades cap al tard, … I resulta que cada cop que fas alguna cosa et notes molèsties: un genoll que t’incomoda al caminar, un altre que et fa punxades al baixar, l’esquena. Vol dir això que el cos demana marxa? Jo ho he interpretat com una sol·licitud de baixar el nivell i això és el que faré (si no canvio d’idea ;)) fins a final d’any.

La cosa va bé, m’he trobat amb gent:

  • Un amic i antic company que crec que aviat començarà a fer-nos visites a les curses de muntanya.
  • Un altre que ha corregut molt i que està al corrent d’algunes de les nostres aventures. Va amb un amic i amb nenetes.
  • Dos amics més passejant els gossos i aprofitant per fer una mica d’esport mentre van xerrant

El fet de trobar-te gent sempre t’anima. Quan no és per una cosa és per una altra, però sentir-te acompanyat ajuda. En el meu cas, m’ha fet augmentar el ritme i reunir les ganes necessàries per completar un bon entrenament. Curiosament, les molèsties han desaparegut (tret de la punxada al genoll quan baixo que ja ve de més lluny), estic animat i l’únic problema que em queda és que he sortit massa tard i he d’anar pensant en anar a buscar a Agus.

Com m’han passat tantes coses pel cap, decideixo fer aquest post. Intentar descriure el que penso mentre entreno sol. Per art de màgia, i d’això me n’he adonat després, els blocs desapareixen del meu pensament. El seu lloc l’ocupa la decisió de quin recorregut tinc temps (i ganes de fer), analitzar com està el recorregut de cara a la cursa, pensar que hem de donar-li una empenta definitiva als preparatius perquè ens agafarà el bou, vigilar on poso els peus i secar-me la suor per evitar que entre a l’ull lesionat.

Com sempre em toca apretar perquè faig tard, però estic content. He entrenat bé, avui he fet més del que pensava fer, m’he sentit molt bé, si tinc ganes i temps ja tinc un apunt pensat per al bloc, alegria!

El dia i la setmana (dl a dv) han acabat molt bé. Hem celebrat el Sant els 3 Agus, el Barça segueix guanyant, s’apropen nous reptes i tinc ganes de superar-los. Segurament seguiré explicant-los (algunes coses molt més crípticament que d’altres, que no tot pot ser públic 😦 )

Categories:personal Etiquetes: ,

Una altra Travessia Nocturna (i II)

9 09UTC Juny 09UTC 2009 Deixa un comentari

Abandono?? De veritat que em va passar pel cap. No anava massa preparat per al fred i l’aigua, em quedaven prop de 3 hores i la temptació existia però de seguida vaig descartar l’opció. El més important era fer quilòmetres, mai he abandonat una cursa (espero poder dir-ho durant molt de temps) i passava de plegar. A partir d’aquí vaig anar pensant en apretar al màxim per aprofitar el temps de llum que quedava. Cada vegada feia més fred, plovia i feia vent i al final vaig haver de parar a posar-me els manguitos. Amb això, la gorra i les ulleres ho podia anar suportant. A més, el ritme que portava era bo i vaig poder agafar i superar algun company.

Encara sense frontal, tot i que en alguns trams emboscats feia una mica de falta, vaig arribar al refugi de Clotes, gelat però satisfet (em pensava que estava bé fins que he vist les fotos ;-).

Quina careta, faig una mica de pena, però havia passat molt de fred.

Quina careta, faig una mica de pena, però havia passat molt de fred.

Com s'agraïa el recer i el café calent (res de Terry!)

Com s'agraïa el recer i el café calent (res de Terry!)

Un caferet i a continuar, ja amb menys fred, quasi sense aigua i amb el frontal al cap, encara que vaig tardar encara una mica a engegar-lo. Aquí ja me notava molt bé, avançava a molt bon ritme i cada vegada em quedava menys. A més havia mirat el rellotge i sabia que superaria per bastant el temps de l’any passat, pensava arribar sobre les 5h30′.

Havia canviat el vent, ara bufava de nord (i fort) i la Lluna ja havia sortit a saludar-nos i guiar-nos. L’espectacle era fabulós, les vistes de sempre i a sobre una tempesta de llamps a l’horitzó, llàstima que no hi havia massa temps per gaudir del cel i el terreny recomanava abaixar la vista i fixar-se en on posaves els peus. Però era tot massa bonic i tocava una mica de patir, aquesta vegada en forma de pèrdua prop del Mas de Maraco. Estava ja en l’últim esforç abans de la baixada i em va desaparèixer el camí. Quina emprenyada vaig agafar!

De tornada al camí, i després de 5 minuts de donar voltes a tornar a pujar i preparant-me per a la baixada, que ja havia decidit que faria molt concentrat però poc a poc, minimitzant el risc de caigudes, calambres i accidents. Tot i aquestes precaucions, vaig trencar-me una ungla del peu, vaig estar 3 o 4 vegades a punt de caure i vaig rellissar 3 o 4 vegades més. Només pensava en la pista cap a Paüls, que l’any passat se’m va fer eterna però que aquest any sabia que seria molt més curta.

Les llums estaven molt prop, ja tornava a tindre calor i sabia que estava en la 13a posició i l’alegria va acabar de ser completa quan vaig mirar el rellotge: 5h1x’!!!! Vaig flipar, faria gairebé 45 minuts menys que l’any passat, 1 min/km de rebaixa. Va ser un d’aquests moments que expliques quan li vols fer entendre a algú perquè t’agrada tant córrer. L’emoció t’arriba a tot arreu, els ulls s’humitegen, estàs a un núvol. Última corva, pujada d’escales i final. Indescriptible.

El post cursa tant agradable com sempre, comentant la jugada amb tothom, alegrant-te pels resultats dels companys, amics i coneguts, dutxa “reparadora”, pà amb tomaca, pernil, formatge… el de sempre.

Aquest any la nit continuava i vaig haver de marxar ràpid cap al poble on feien l’elecció de la Reina de Festes i havia d’acompanyar a la nostra pubilla. Visita a la festa de la Lluna i finalment, a les 4 tocades entràvem a casa. Un gran dia/nit que espero poder repetir durant molts d’anys.

Més fotos del Refugi de Clotes aquí.
Categories:Uncategorized
%d bloggers like this: