I’m back :)

Moltes curses, molts quilòmetres, bons moments, contacte amb la muntanya, ambient agradable, però sense aquelles sensacions tan difícils d’explicar i que ja enyorava, aquells moments en que et sents bé i assaboreixes el que estàs fent.
I estàs fent moltes coses, perquè córrer una Ultra no és posar una cama davant de l’altra una vegada i una altra fins creuar la línia d’arribada.

Córrer un Ultra és mentalitzar-se, és sortir tranquil, adaptar-te al ritme que toca, no obsessionar-se amb els qui et passen o envolten, concentrar-se en cada passa, veure on xafes, evitar cops i caigudes, evitar càstig muscular innecessari, és desconnectar per moments, però mantenir-te sempre despert per seguir les marques, és controlar l’esforç, és assegurar-se de menjar i beure correctament, és marcar-se objectius a curt termini mantenint la imatge del llarg termini, és superar mals moments, és regular els bons moments, és un gran esforç de cames però on tot depén del cap i és, en definitiva, poder combinar tot això amb el plaer que ens aporta poder participar en aquestes grans festes, poder fer nous amics cada dia, viure moments que se’t queden gravats per a molt de temps, històries per explicar i molts de riures que ja no ens treu ningú. També alguna llagrimeta, algun moment en que et venen a la ment altres coses i que amb l’esforç i cansament, surten les emocions amb molta facilitat, però això també ens agrada i fan especials aquestes curses.

Aquest cap de setmana, amb l’Ultra Trail de les Fonts, he tornat a viure totes aquestes emocions, he aconseguit posar-me dins de la cursa i gaudir-ne al màxim, vivint cada moment, cada soroll del bosc, cada olor, cada llum, cada canvi de vessant, cada poble apareixent a l’horitzó, les vistes del Delta, la respiració constant, el dolor de cames, la força pujant, l’atenció baixant i el gran plaer d’arribar.

Si a més d’aquestes sensacions individuals, li pots sumar el gran ambient viscut, el companyerisme amb la resta de corredors i la gran feina de tots els voluntaris i voluntàries, tenim un cap de setmana complet i per recordar, esperem poder gaudir-ne molts més, poder-los explicar i combinar amb tota la resta d’activitats que tant i tant ens agraden.
I per acabar, un eslògan publicitari que vaig llegir i compartir la setmana passada i que he pogut viure durant el cap de setmana, segur que us agrada: RUN HARD & Be nice to people.

Anuncis

Mal moment per a córrer

Fa uns quants dies que estava pensant el post i m’ha caigut del cel un vídeo genial que em va perfecte per il·lustrar-lo. Us el recomano i el podeu anar sentint mentre llegiu la meua modesta opinió (això les dones, que poden fer 2 coses a la vegada, els homes primer feu una cosa i després ja intentareu fer l’altra).


 

Vivim en una societat que valora l’esport, tothom el recomana i enveja els esportistes, tot són facilitats i qui no fa esport és perquè no vol. Si?, jo penso que no. Els nostres herois són futbolistes, 4 jugadors de bàsquet, 2 de tennis i algun altre que ara no em ve al cap, per tant, els esportistes són herois, no? No!  Hi ha algun heroi i la resta són drogats,  són molt dolents i alguns que no veuen que no tenen futur en l’esport.

Al mon aficionat i amateur encara s’està pitjor. En teoria, tots fem esport perquè ens agrada, però alguns tenen la sort de que els prometen que els pagaran, encara que no sempre els paguen, d’altres, tenen la sort de rebre algun ajut i patrocini, encara que de quan en quan se’ls retiren aquests petits suports i d’altres, pos a pagar-s’ho tot i a callar.

Evidentment, si no no em queixaria, jo estic a l’últim grup. Pago per fer esport, no demano ajuts a ningú i, només de quan en quan, em quedo una mica descansat explicant el que hi ha i fent callar alguna boqueta. També és veritat que m’encantaria rebre una ajudeta de quan en quan, encara que fos simbòlica i que em fes canviar de grup, però em temo que tardarà en arribar. Abans de continuar amb les queixes, i enllaçant una mica amb la història del vídeo, tinc la sort que m’agrada córrer. Bé, m’encanta córrer, anar en bici, nedar i fer qualsevol cosa on l’únic que compta és el meu esforç. Aquesta sort, com explica perfectament el vídeo, fa que la recompensa sigui molt superior al cost i em fa pensar que seguiré corrent per molts anys si el físic i el que no és físic m’ho permeten. Però tot i la recompensa, igualment hi ha coses que em fan enfadar i ara, aprofitant que comença l’any i el comptador està a zero, les posarem per escrit, per saber on estem, el suport que rebem els esportistes i la voluntat que s’ha de tenir per seguir fent esport:

  • Vull fer esport, m’he de federar. Com sobretot corro per muntanya, pago els 72 € de la llicència de la FEEC, que en teoria em serveix per córrer, fer BTT, escalada, alpinisme, etc. Però resulta que no, que si vaig a una marxa de BTT he de tornar a pagar, perquè la FCC té una altra llicència. Total, que si em faig mal (corrent, en bici o com sigue), he de preocupar-me d’avisar a la federació, si no ho faig, el CAP  o l’hospital facturaran la cura i em tocarà pagar-la a mi. És a dir, si et fas mal fent esport pagues, si et fas no fent esport ho tens gratis. Evidentment, si fas més d’un esport, has de tenir una llicència federativa de cada esport i anar pagant entre 50 i 100 € a l’any “per si de cas”.
  • Organitzo un esdeveniment esportiu; prepara’t. Assegurances, permisos, favors, patiments, … Gens recomanable si no tens molta il·lusió i molta gent en ganes de col·laborar.
  • Vols participar en una cursa que es fa lluny? A pagar. Un parell d’exemples personals (ho sento, és un blog personal això); acabo de participar a una cursa de 42 km a Font-Romeu, 330 km d’anar i 330 de tornar (amb peatges i gasolina), mínim una nit d’hotel (en van ser +) i el menjar, pago la inscripció (30 €) i em preocupo per a que conste el nom del meu poble a la inscripció i les classificacions, hem de fer país. La cursa perfecta, 2 o 3 caigudes però això és normal, la final 27è de la prova reina del cap de setmana (en total 1.200 inscrits en les 3 curses), i jo cap a casa d’allò més content (i 300 o 400 € menys). A l’estiu, repetiré al Pirineu, li tocarà a Andorra, allí seran 330 km més d’anar i 330 de tornar, les nits d’hotel (3 o 4 mínim), les sabates que hauré gastat des d’ara fins la cursa (dos parells a 100 € cadascun), la insripció (90 €) el material de la cursa (algun ja el tinc, però motxilla, paravent, manta de supervivència, …)  i al final, si ho aconsegueixo, una altra vegada el meu nom i el del meu poble a a la classificació i jo content i cap a casa, a explicar-ho al blog i comentar-ho als concerts de l’Ermita.
  • Però sortim a la tele, això no ho pot negar ningú. Ara estem en boca de tothom perquè les metges diuen que els esforços intensos prolongats poden provocar arítmies i altres problemes cardíacs. Només faltava això!! “ja ho deia jo que això no podia ser bo” i t’ho diu el tio que es passa les tardes al bar fent cerveses!! “Tant d’esport, tant d’esport.. esteu dolents”. Si ja ho sabem, però que no heu sentit el vídeo? Això ens agrada!! Que no és el millor per al cor? Ho tindrem en compte, però critiqueu a uns altres, que en teoria fer esport estava ben vist.

En definitiva, que correm per coses com les que diu el vídeo: Estan completamente locos; Se inscriben en todas las carreras pero saben que no ganarán ninguna, Respetan al último y al penúltimo, Conversan sin miedo durante horas con ellos mismos, Yo les he visto, no están bién! Ens agrada fer-ho i ho seguirem fent, però també ens agrada sentir-nos respectats, ens encanta sentir-nos valorats i estem cansats de màrtirs.

Salut!!

Objectius, motivació i decepcions

Principi d’any, principi de temporada i moment de pensar en el que ens espera els propers 12 mesos, que volem fer, que pensem que farem i com intentarem fer-ho. Són uns moments molt importants, deixar-se portar pel destí pot ser més còmode, però tenint en compte que la majoria no creiem en la reencarnació i que això del més enllà ningú ha aconseguit comprovar-ho, penso que val la pena intentar aprofitar el temps que tenim per davant.

Feta la introducció, intentaré explicar perquè penso que són tan importants aquests moments, quins beneficis obtindrem si l’encertem i les conseqüències negatives d’un o diversos errors en les previsions.

Quan iniciem aquestes reflexions, pensem en uns objectius. Ho fem a casa, a nivell familiar, ho fem en la feina o amb els estudis, ho fem amb el nostre entreteniment i, fins i tot, ho fem a un nivell més general quan pensem que podem millorar de nosaltres mateixos. Aquests objectius, seran la nostra motivació, seran els que ens marcaran un camí, els que ens ajudaran a superar els moments difícils, els que ens donaran petites satisfaccions quan veiem que avancem, però també seran els que podran desmotivar-nos si passa el temps i no s’apropen, els que ens recordaran on volíem arribar i on ens estem quedant, els testimonis del nostre fracàs. Sabent això, hem d’intentar ser realistes al fixar-los, flexibles si cal canviar-los i suficientment intel·ligents per saber usar-los en el nostre benefici, però sense caure en la condescendència; només si fem tot això, tindrà sentit plantejar-se objectius.

Malauradament, la major part d’anys i per a la majoria de gent, no podrem assolir tots els objectius marcats a tots els nivells de la nostra vida. Hi haurà moltes vegades en que ens quedarem prop de fer-ho, d’altres ens quedarem molt lluny i, quan veurem el fracàs, un profund sentiment de decepció ens atacarà. És un sentiment perfectament normal, estic segur que fins i tot els grans triomfadors l’han sentit en alguna ocasió, però no l’han deixat créixer, s’hi han enfrontat i han treballat per donar-li la volta i transformar-lo en una motivació més, en un motiu més per seguir intentant-ho, per dedicar-hi un últim esforç, o un penúltim, que mai se sap el que vindrà.

Aquesta és la teoria, un text senzill i “amb final feliç”, de vegades molt difícil d’adaptar a la realitat, que és molt complexa, de vegades perversa i rematadament injusta, però que ve com ve.

Espero que us pugueu plantejar molts objectius i que siguen ben atractius, que treballeu per assolir-los i que ho aconseguiu. Jo ja ho he fet, de fet, jo sóc d’anar fent-ho contínuament, de fer una mica d’abstracció, intentar veure on estem, de recordar on m’agradaria estar i d’esforçar-me per aconseguir estar-hi. També és veritat que per algunes coses sóc més dur amb mi mateix i per a d’altres ho sóc menys o que per a algunes coses em costa menys esforçar-me i per a d’altres no hi ha manera, però és el que hi ha 😉