Un dia trist

Ja fa un any que ens vas deixar definitivament i una mica més que poc a poc havies deixat de ser tu. Un any en que has seguit formant part de la nostra vida, des del més quasi més petit, fins la quasi més gran i que se’ns ha fet difícil no tenir-te entre natros.

Per sort, l’impacte que vas aconseguir deixar-nos mai ens abandonarà i sé que una gran part de mi sempre tindrà present a l’avi Pepito, perquè cada dia hi ha molts moments en que puc aplicar tot el que ens vas ensenyar, totes les lliçons que ens donaves cada dia, les vivències que ens vas transmetre, experiències de joventut que ens explicaves combinant perfectament el toc humorístic amb la part educativa, els consells del teu pare, l’ètica aplicada a cada situació, la disciplina i la paciència, paciència infinita amb els teus set néts, passió, amor pels teus, … ni un defecte a ulls nostres, excepte quan el Barça et posava dels nervis o la política ens tornava a donar alguna decepció i el tabac, sí, també me’n recordo cada dia i en això no hi vam poder fer res.

Mil moments gravats a la memòria, començo a pensar i no acabaria mai; la lupa al cotxe per mirar els insectes a les fulles dels arbres, l’època de cireres a la Bassola, menjant cireres darrere la Dyane blava; les tardes de pesca a les Cases, quan et picàvem els dits amb un martellet per l’artrosis, la paella de diumenge amb llenya de taronger, i un llarg etcètera, que reneix els últims anys, en que et converteixes amb l’únic besavi del meu fill, i tornes a començar el cicle, el tornes a estimar amb tota la teua passió, li tornes a donar una lliçó rere una altra, segueixes sent un referent per a tots, també per a n’ell i jo no puc ser més feliç de veure-ho. Fins i tot ara, un any després, continues ensenyant-li coses, ha anat aprenent el cicle de la vida de forma accelerada, t’enyora i recorda a parts iguals i ens fa plorar a tots de quan en quan.

 

Jo et devia aquest escrit, no el vaig saber fer abans, no vaig poder després i encara ara em costa, però te’l mereixes tant que no podia esperar més. He tingut la gran sort de tenir dos avis fantàstics. La sort de poder recordar-vos a cada moment, la sort de que fóssiu tan diferents amb els detalls, però tan iguals en la bondat que he pogut aprendre el doble i intentar, no sempre amb èxit, agafar el millor de cadascun: força física, respecte, esforç, anàlisi, empenta, lideratge, paciència, amor, passió, perseverança,… tants regals ens heu deixat que no podem sinó sentir-nos afortunats.

Només dos coses més. Primer, que els meus menuts t’hagin pogut conèixer, encara que Txell no en fos conscient, em fa estar orgullós i emprenyat a la vegada, les fotos amb ells són tresors, però una mica més de temps hagués segut genial. I segon, et cuidem a la teua Tina el millor que sabem, mai podrem ocupar el teu lloc, éreu la parella ideal, una altra lliçó que ens heu deixat, però li donem motius per mirar endavant i seguirem fent-ho, pots estar tranquil per això. Estic segur que era el que més et preocupava, però saps que també és forta i inesgotable i segueix sent la de sempre.

T’enyorem molt.