1O

Agafant distància, 15 dies després del referèndum, les emocions del moment van tornant al seu lloc i els sentiments que queden no són tant intensos, però ja saps que seran definitius, que són teus i mai ningú te’ls podrà prendre.

He llegit molt sobre aquests sentiments, sobre el què vam viure i com ho vam viure i així he après que, més o menys, van ser emocions compartides, de poble, en el sentit social de la paraula. Va ser molt intens, personalment de lo més intens que he viscut mai i va reforçar molt la sensació de pertinença, d’esforçar-nos per un objectiu compartit, d’unió per defensar allò que volem. Hem deixat de ser quatre gats ben avinguts (no sempre), per passar a ser un poble empoderat.

Per bé que això és molt bonic, únic i quasi irrepetible, no ha estat el què m’ha fet tornar les ganes d’escriure i parlar una mica de mi. Aquests dies també s’ha parlat molt de l’amistat, de les relacions i de la suposada fractura social. En referència a aquest tema, us recomano aquest article, molt encertat i que parla de les converses i comentaris a facebook, explicant que potser no és el millor lloc per discutir temes on els matisos són importants i que sempre s’encaren millor parlant cara a cara. Personalment, he evitat debatre amb amics que pensen diferent via aquesta xarxa social, en part per mandra, ho he de reconèixer, però sobretot perquè no m’hi sento còmode, em sembla un tema important i he vist poques converses a Facebook, sobre temes importants i partint de posicions contràries, arribant a bon port.

Però tampoc volia parlar de Facebook, del que volia parlar era de l’amistat i, més concretament, de les meues amistats. Evidentment, si algú el consideres amic teu, és perquè hi tens afinitat, que és una persona amb la que comparteixes coses i t’agrada viure moments junts. Hi ha moments en la vida en que t’apropes més a algunes d’aquestes persones i d’altres temporades en què físicament n’estàs més lluny, però tries els teus amics i el normal és estar-ne content. Aquests dies tot això s’ha quedat curt, molt i molt curt. M’he emocionat veient la feina incansable d’algun d’aquests amics. M’he emocionat, encara més, llegint agraïments d’altres amics per aquesta feina i, tancant el cercle, encara més en la resposta d’aquest treballador incansable.

M’he sentit molt afortunat llegint textos d’amigues a Facebook. Textos d’una qualitat brutal, expressant sentiments, opinions o vivències. Ens coneixem, parlem, sortim i ens ho passem bé, però em causa una gran admiració aquesta capacitat d’escriure, que no coneixia i que m’encanta (sí, tinc una mica de debilitat per la lectura).

Admiro també la capacitat de donar suport quan algú ho necessita. Grups de Whatsapp interrelacionats, on algú demana consell per ajudar una altra persona o grup de persones, amb problemes per gestionar tot aquest torrent d’emocions que vivim dia a dia. O l’anàlisi del que va passant, punts de vista diferents al meu, que m’ajuden a definir la meua opinió o modular-la.

Compartir de nou moments, aportar el meu granet de sorra a la gran feinada, moltes vegades a l’ombra, d’altres d’aquests amics. En definitiva, veure que tinc molta sort de formar part d’aquest col·lectiu de gent tant brillant, que en moments únics no només hi són, si no que destaquen i et fan sentir molt i molt afortunat.

Queden pendents alguns coneguts, que també són brillants, i els de casa, que ja sabia com de bons són i no fan res més que confirmar-ho cada dia, però guardarem una mica d’energies per properes publicacions, aquesta vegada tenia ganes de parlar d’amics i amigues.

Regals

El diumenge a migdia, després d’haver acabat la Ultra Mític d’Andorra, anàvem a la zona on ens havien de donar l’obsequi de finishers, un premi per haver aconseguit acabar el nostre repte, una recompensa al que fem. Però aquest regal no era el que ens farà recordar aquest cap de setmana, el meu regal l’havia començat a rebre el dijous per la tarda, compartint viatge i base d’operacions en Lluc, trobant-nos en Juanjo Oliva al recollir el dorsals i aparcar la furgo al costat del seu cotxe. El regal havia continuat el divendres pel matí amb la sortida dels valents de la Ronda, una sortida on a més d’animar a Lluc i Juanjo, havia pogut donar forces al Jordi, amb qui havia compartit últimes hores a l’Emmona i on també em vaig trobar amb el Francesc, també conegut de l’Emmona i amb qui vaig poder xerrar després de la sortida i quedar per veure’ns a l’hora de recollir els nostres dorsals.

Parlem moltes vegades del companyerisme i el bon ambient que es respira a les curses de muntanya. Amb comptades excepcions, això és així, però no sempre és tan fàcil veure i no sempre es té la sort de conèixer a gent tant bona. Jo he tingut aquesta sort i he pogut tenir el meu regal abans de començar un repte com aquest, de 112km i més de 9000 mts de desnivell positiu. Deia que havia quedat amb el Francesc i l’Eli a les 10:30 per recollir els nostres dorsals i motxilles. Hi vaig anar abans, no podia dormir, i una vegada recollides les meues coses, vaig esperar-los a la porta. Ens trobem, fem la cua per recollir les seues coses i comencem a parlar de la cursa. Dubtes, nervis, curiositat, incertesa, tot es barreja per crear l’estat d’ànim que ens ataca abans de cada cursa, i que aquesta vegada és més marcat ja que tenim tot un dia, fins les 11 de la nit, per pensar en la sortida.

Anem xerrant, comentant la jugada i acabem amb una invitació per dinar, no em puc queixar, de dinar un plat fred al cotxe passo a tenir un plat calent a taula i companyia, segur que així el dia passa més ràpid. Marxo un moment fins al refugi de Sorteny, tinc ganes de veure i animar a Lluc, però no sé si arribaré a temps. Un quart de cotxe, mitja hora caminant i quan arribo fa 20 minuts que han passat, quina llàstima. Desfaig camí i medito entre anar a Arcalís o dinar. Com no he avisat que podia fer tard i no vull que m’esperin, decideixo anar a Ordino a dinar, potser després tinc temps de pujar fins Arcalís.

Dit i fet, quan arribo els macarrons ja brillen! Formatge, tonyina, carn, … no em falta de res. Qui m’ho havia de dir, millor companyia impossible i ja quasi són les 3, les hores volen. Ens tornem a separar, temps de migdiada, en el meu cas, viatge fins a Arcalís per veure a Lluc, per acabar tornant pel mateix camí després d’arribar 30 minuts després que ells, no estem de sort. Al tornar una estona de migdiada després de preparar les bosses que m’esperaran a la Margineda i a les Bordes d’Envalira. Cal estar concentrat i posar tot el que pugui fer falta, que avui no hi ha comodí en forma d’assistència personal. Aconsegueixo dormir mitja horeta, temps suficient per comprovar que el matalàs està punxat, ja que em desperto amb el cul al terra. Apartament 303 i anem altre cop junts cap al briefing. Poques novetats, però ambient de cursa i previsió del temps, tot és important per acabar de decidir roba i complements.

Arribaria l’hora de separar-nos, però el meu regal particular no acabava aquí, i acabo un altre cop a l’apartament per descansar, berenar/sopar i “amanir-me” (preparar-me) abans de la sortida. Realment estic molt agraït a l’Eli i el Francesc, abans de començar la Ultra ja em podia donar per satisfet, dos nous amics gràcies a les curses i un dia perfecte, espero poder compartir moltes curses amb ells.

Des de les 7 fins les 11 les hores passen més poc a poc, intentem dormir sense massa sort, menjar sense passar-se, nervis, ànims, mandra, … finalment anem cap a la zona de sortida, més coneguts, més ànims i una bona foto, on tots els que hi sortim vam aconseguir ser finishers, tot un èxit.

Durant la cursa vam tenir múltiples regals més; companys amb qui comparteixes hores i patiment, amics que pots acompanyar i admirar al mateix temps, patiment en no saber com estava Lluc, paisatges indescriptibles, dolor i satisfacció units, voluntaris i voluntàries que sempre se superen i un seguit de sensacions difícils d’explicar però que ens fan repetir una vegada i una altra aquestes aventures increïbles.

A l’arribada, vam anar repetint les emocions del principi, però amb un altre ordre i, aquest cop, ja definitives. Un honor poder arribar amb Juanjo i compartir les darreres hores de cursa amb tot un crack com ell, impressió i alegria al veure el temps i classificació del Francesc, incertesa per l’estat de Lluc que es transforma en admiració i satisfacció al veure’l arribar i obrir la porta de la furgo. Sinceritat al poder felicitar en persona al Francesc i també al Jordi, mentre estan esperant l’arribada de l’Eli, que fa un gran temps tot i que ella encara volia haver-ho fet millor (motivació perfecte per entrenar encara més fort i aprofitar l’experiència per millorar temps). Finalment, després d’un llarg matí en companyia, recollida d’obsequis, dinar en grup i, després de compartir conversa en altres companys, comencem a marxar direcció a les nostres terres, seguin la corrent del rius fins a casa, on reprendrem el curs de les coses, amb una altra aventura a l’esquena i ànims renovats per seguir tirant endavant amb el dia a dia.

Gran satisfacció, regals continuats i un grup que es va ampliant i que fa crèixer, de forma proporcional, la nostra afició per la muntanya, les curses i l’esforç compartit.

Un dia trist

Ja fa un any que ens vas deixar definitivament i una mica més que poc a poc havies deixat de ser tu. Un any en que has seguit formant part de la nostra vida, des del més quasi més petit, fins la quasi més gran i que se’ns ha fet difícil no tenir-te entre natros.

Per sort, l’impacte que vas aconseguir deixar-nos mai ens abandonarà i sé que una gran part de mi sempre tindrà present a l’avi Pepito, perquè cada dia hi ha molts moments en que puc aplicar tot el que ens vas ensenyar, totes les lliçons que ens donaves cada dia, les vivències que ens vas transmetre, experiències de joventut que ens explicaves combinant perfectament el toc humorístic amb la part educativa, els consells del teu pare, l’ètica aplicada a cada situació, la disciplina i la paciència, paciència infinita amb els teus set néts, passió, amor pels teus, … ni un defecte a ulls nostres, excepte quan el Barça et posava dels nervis o la política ens tornava a donar alguna decepció i el tabac, sí, també me’n recordo cada dia i en això no hi vam poder fer res.

Mil moments gravats a la memòria, començo a pensar i no acabaria mai; la lupa al cotxe per mirar els insectes a les fulles dels arbres, l’època de cireres a la Bassola, menjant cireres darrere la Dyane blava; les tardes de pesca a les Cases, quan et picàvem els dits amb un martellet per l’artrosis, la paella de diumenge amb llenya de taronger, i un llarg etcètera, que reneix els últims anys, en que et converteixes amb l’únic besavi del meu fill, i tornes a començar el cicle, el tornes a estimar amb tota la teua passió, li tornes a donar una lliçó rere una altra, segueixes sent un referent per a tots, també per a n’ell i jo no puc ser més feliç de veure-ho. Fins i tot ara, un any després, continues ensenyant-li coses, ha anat aprenent el cicle de la vida de forma accelerada, t’enyora i recorda a parts iguals i ens fa plorar a tots de quan en quan.

 

Jo et devia aquest escrit, no el vaig saber fer abans, no vaig poder després i encara ara em costa, però te’l mereixes tant que no podia esperar més. He tingut la gran sort de tenir dos avis fantàstics. La sort de poder recordar-vos a cada moment, la sort de que fóssiu tan diferents amb els detalls, però tan iguals en la bondat que he pogut aprendre el doble i intentar, no sempre amb èxit, agafar el millor de cadascun: força física, respecte, esforç, anàlisi, empenta, lideratge, paciència, amor, passió, perseverança,… tants regals ens heu deixat que no podem sinó sentir-nos afortunats.

Només dos coses més. Primer, que els meus menuts t’hagin pogut conèixer, encara que Txell no en fos conscient, em fa estar orgullós i emprenyat a la vegada, les fotos amb ells són tresors, però una mica més de temps hagués segut genial. I segon, et cuidem a la teua Tina el millor que sabem, mai podrem ocupar el teu lloc, éreu la parella ideal, una altra lliçó que ens heu deixat, però li donem motius per mirar endavant i seguirem fent-ho, pots estar tranquil per això. Estic segur que era el que més et preocupava, però saps que també és forta i inesgotable i segueix sent la de sempre.

T’enyorem molt.