Un dia trist

Ja fa un any que ens vas deixar definitivament i una mica més que poc a poc havies deixat de ser tu. Un any en que has seguit formant part de la nostra vida, des del més quasi més petit, fins la quasi més gran i que se’ns ha fet difícil no tenir-te entre natros.

Per sort, l’impacte que vas aconseguir deixar-nos mai ens abandonarà i sé que una gran part de mi sempre tindrà present a l’avi Pepito, perquè cada dia hi ha molts moments en que puc aplicar tot el que ens vas ensenyar, totes les lliçons que ens donaves cada dia, les vivències que ens vas transmetre, experiències de joventut que ens explicaves combinant perfectament el toc humorístic amb la part educativa, els consells del teu pare, l’ètica aplicada a cada situació, la disciplina i la paciència, paciència infinita amb els teus set néts, passió, amor pels teus, … ni un defecte a ulls nostres, excepte quan el Barça et posava dels nervis o la política ens tornava a donar alguna decepció i el tabac, sí, també me’n recordo cada dia i en això no hi vam poder fer res.

Mil moments gravats a la memòria, començo a pensar i no acabaria mai; la lupa al cotxe per mirar els insectes a les fulles dels arbres, l’època de cireres a la Bassola, menjant cireres darrere la Dyane blava; les tardes de pesca a les Cases, quan et picàvem els dits amb un martellet per l’artrosis, la paella de diumenge amb llenya de taronger, i un llarg etcètera, que reneix els últims anys, en que et converteixes amb l’únic besavi del meu fill, i tornes a començar el cicle, el tornes a estimar amb tota la teua passió, li tornes a donar una lliçó rere una altra, segueixes sent un referent per a tots, també per a n’ell i jo no puc ser més feliç de veure-ho. Fins i tot ara, un any després, continues ensenyant-li coses, ha anat aprenent el cicle de la vida de forma accelerada, t’enyora i recorda a parts iguals i ens fa plorar a tots de quan en quan.

 

Jo et devia aquest escrit, no el vaig saber fer abans, no vaig poder després i encara ara em costa, però te’l mereixes tant que no podia esperar més. He tingut la gran sort de tenir dos avis fantàstics. La sort de poder recordar-vos a cada moment, la sort de que fóssiu tan diferents amb els detalls, però tan iguals en la bondat que he pogut aprendre el doble i intentar, no sempre amb èxit, agafar el millor de cadascun: força física, respecte, esforç, anàlisi, empenta, lideratge, paciència, amor, passió, perseverança,… tants regals ens heu deixat que no podem sinó sentir-nos afortunats.

Només dos coses més. Primer, que els meus menuts t’hagin pogut conèixer, encara que Txell no en fos conscient, em fa estar orgullós i emprenyat a la vegada, les fotos amb ells són tresors, però una mica més de temps hagués segut genial. I segon, et cuidem a la teua Tina el millor que sabem, mai podrem ocupar el teu lloc, éreu la parella ideal, una altra lliçó que ens heu deixat, però li donem motius per mirar endavant i seguirem fent-ho, pots estar tranquil per això. Estic segur que era el que més et preocupava, però saps que també és forta i inesgotable i segueix sent la de sempre.

T’enyorem molt.

I’m back :)

Moltes curses, molts quilòmetres, bons moments, contacte amb la muntanya, ambient agradable, però sense aquelles sensacions tan difícils d’explicar i que ja enyorava, aquells moments en que et sents bé i assaboreixes el que estàs fent.
I estàs fent moltes coses, perquè córrer una Ultra no és posar una cama davant de l’altra una vegada i una altra fins creuar la línia d’arribada.

Córrer un Ultra és mentalitzar-se, és sortir tranquil, adaptar-te al ritme que toca, no obsessionar-se amb els qui et passen o envolten, concentrar-se en cada passa, veure on xafes, evitar cops i caigudes, evitar càstig muscular innecessari, és desconnectar per moments, però mantenir-te sempre despert per seguir les marques, és controlar l’esforç, és assegurar-se de menjar i beure correctament, és marcar-se objectius a curt termini mantenint la imatge del llarg termini, és superar mals moments, és regular els bons moments, és un gran esforç de cames però on tot depén del cap i és, en definitiva, poder combinar tot això amb el plaer que ens aporta poder participar en aquestes grans festes, poder fer nous amics cada dia, viure moments que se’t queden gravats per a molt de temps, històries per explicar i molts de riures que ja no ens treu ningú. També alguna llagrimeta, algun moment en que et venen a la ment altres coses i que amb l’esforç i cansament, surten les emocions amb molta facilitat, però això també ens agrada i fan especials aquestes curses.

Aquest cap de setmana, amb l’Ultra Trail de les Fonts, he tornat a viure totes aquestes emocions, he aconseguit posar-me dins de la cursa i gaudir-ne al màxim, vivint cada moment, cada soroll del bosc, cada olor, cada llum, cada canvi de vessant, cada poble apareixent a l’horitzó, les vistes del Delta, la respiració constant, el dolor de cames, la força pujant, l’atenció baixant i el gran plaer d’arribar.

Si a més d’aquestes sensacions individuals, li pots sumar el gran ambient viscut, el companyerisme amb la resta de corredors i la gran feina de tots els voluntaris i voluntàries, tenim un cap de setmana complet i per recordar, esperem poder gaudir-ne molts més, poder-los explicar i combinar amb tota la resta d’activitats que tant i tant ens agraden.
I per acabar, un eslògan publicitari que vaig llegir i compartir la setmana passada i que he pogut viure durant el cap de setmana, segur que us agrada: RUN HARD & Be nice to people.